Les feines del camp

Les feines del camp en les secanes  terres de la Segarra durant la meva primera jovenesa 

En les zones en que el principal conreu era el del cereals, el cicle anyal de producció acabava bon punt s’havia acabat de batre. Fins i tot, en alguns casos, encara era vigent el costum ancestral d’acordar el pagament dels deutes en acabar aquesta feina, segurament era una reminiscència de quan es pagava en espècies. I serà cenyint-me a aquesta pauta, que relataré per ordre les feines del camp agrícola.

1. Preparant la terra
2. El sembrar
3. Llaurar els rostolls
4. El curs vegetatiu dels cereals
5. El segar
6. El batre
7. El raïm i l'elaboració del vi
8. El collir olives
9. Les feines d'entre any
10. Els animals de treball i de càrrega
11. Els mossos
12. Els mulaters

Han passat poc més d’una seixantena d’anys i les feines del món camperol descrites en aquest relat, són totalment desconegudes. La mecanització de les tasques del camp ha esdevingut total, i el treball del pagès -en les terres de la Segarra- no té cap semblança amb el que explicat aquí. Els tractors de gran potència han substituït els parells de mules o matxos; i les furgonetes han desplaçat els carros de vela i els rucs o someres que, arreats amb l’albarda i la sàrria, s’utilitzaven per anar a fires i mercats. El magall, el “parpal” i el mall que eren els estris principals que s’empraven per a fer artiga (desarmar boscs arrencant arbres, arbusts i pedres per engrandir el conreu) han estat arraconats per potents tractors d’”oruga” que en pocs anys han arrencat els boscos d’alzines i garrics, han omplert barrancs, han aplanat turons i han canviat completament la fesonomia d’aquella comarca. Els carros han estat bandejat per “carrosses” de gran capacitat de càrrega i resistència al pes; i són exhibits -com a relíquia d’un passat- en museus i àrees de servei d’alguna autopista. Màquines collidores de gran amplada de tall, han deixat obsoletes la dalla i l’agavelladora; i al mateix temps que seguen, dipositen el gra -ben net de pellofa i volves- a la “carrossa” que un tractor s’endurà cap a buidar en el graner de la casa o a la sitja d’una farinera o fàbrica de pinsos, sense que ningú no hagi hagut de sospesar amb les mans ni tan sols un quilo de pes. 

La gent que treballa al camp s’ha reduït més del 70 per cent, els pobles i llogarets han vist tancar gran part de las seves cases i les masies són deshabitades del tot. Però malgrat la gran disminució de gent que fa de pagès, la superfície de terra cultivable ha augmentat moltíssim: a més de les grans extensions de bosc que han estat desarmades, s’han arrencat les vinyes, les plantes d’olivers i la major part de les d’ametllers. Si encara queda algun mosso, s’ha convertit en tractorista i -en comptes de llaurar amb un parell de mules i pitjar fort a l’esteva de l’arada- condueix un gran tractor de direcció assistida; i va còmodament assegut en una cabina amb aire condicionat a l’estiu i calefacció a l’hivern. I en mitja jornada fa més feina que no feia abans en tot un mes treballant amb un bon parell de mules. 

La transformació en el treball agrícola ha estat tan grandiosa que ningú no s’ho hauria pogut imaginar: ha canviat més en aquesta seixantena d’anys que no havia fet durant segles. Jo encara recordo haver vist -arraconada en un cobert de la masia on vivíem- una arada amb igual estructura que les que llauraven en temps del romans. 

La mecanització del camp, que ha permès fer moltíssima més feina en molt menys de temps, ha alliberat els pagesos del gran esforç físic a què havien estat sotmesos des de l’antigor més remota. Pensi’s que en una hisenda de certa dimensió -i en anys de bona collita- només a segar amb l’agavelladora i batre a l’era amb els animals s’hi esmerçaven ben bé tres mesos. 

La ràdio i la televisió -que són presents fins als més apartats racons de món camperol- han obert a les dones i homes del camp, una gran finestra des d’on poder contemplar l’univers sencer; i alhora, una porta d’accés a tota una munió de coneixences que abans els havien estat vedades. Aquesta circumstància ha fet emergir en el món pagesívol un tipus de gent nova: una gent que ha superat l’antic complex d’inferioritat que sentia l’home rural quan es trobava al costat de l’home urbà. Resumint; si el pagès d’ahir era esclau de la terra, el d’avui ha passat a ser-ne un rei. Tot sigui per a bé dels qui han romàs en el terreny on nasqueren. 

Jaume Brescó Castells 

Vilanova del Camí, 1996.