Els mulaters

Sens dubte eren els mossos mulaters els qui guanyaven les soldades més quantioses; però també tenien més obligacions perquè en seu quefer s’hi incloïa tenir cura dels animals de la casa. Eren ells qui havien de dar-los el pinso i la palla o farratge corresponent, qui els havia de abeurar un parell de vegades al dia, qui els havia de ferrar quan calia i qui havia de vigilar el bon estat dels guarniments. També anava a càrrec seu proveir la pallera de palla i netejar l’estable un cop cada setmana –que era costum fer-ho el matí del diumenge. A més, en les temporades que els animals havien de treballar molt, s’havien d’aixecar de nit a dar-los un pinso complementari. Per poder atendre millor els animals de labor, a tocar de l’estable hi solia haver la pallera que, a més de contenir la palla per a la menja dels animals, feia de llit per als mossos de la casa; i no solament per a ells, sinó que també hi dormien la gran majoria de xicots de les cases de pagès d’aleshores. 

El nom de mulater tant s’aplicava a un mosso de mules com a un noi d’una casa que feia treballar els animals. Quan els mulaters presumien d’ofici era quan llauraven amb un bon parell de mules o menaven un carro tirat per tres o més animals. A llaurar amb l’arada de pala n’hi havia que hi tenien un do especial: si el camp que llauraven era apropiat, hi deixaven una llaurada amb els solcs tan ben afilerats que semblava talment com si l’arada hagués seguit uns cordills tensats de cap a cap. I amb el carro es feien veure de debò quan anaven cap a vila a vendre una bona carretada de sacs plens de cereals, quan hi duien un bon embalum de feixos de llenya o quan portaven una voluminosa carretada de garbes cap a l’era. Mostrar les seves habilitats fent una feina polida, era la humil presumpció d’uns xicots que aspiraven a guanyar bones soldades; amb l’esperança que un demà podrien formar una família i tenir un parell de mules pròpies per conrear –a compte seu- una finca de terra a mitges o arrendada. Degut a la seva escassa formació i a la manca d’altres opcions que tenien en aquells temps, la gran majoria dels mossos de pagès no podien pas aspirar a res més.

Carregant garbes (fotografia: Arxiu Comarcal Alt Penedès)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog