El collir olives
A la part de la Segarra on nosaltres vivíem, les plantes d’olivers no eren molt grans ni molt nombroses; tot i així, es pot dir que no hi havia cap casa de pagès sense tenir-ne.
La recol·lecció de les olives s’iniciava a partir de mig novembre i era una feina no gens carregosa; encara que en algunes ocasions el fred que s’hi passava era amoïnador de valent. Es recol·lectava a mà i es munyia branca per branca fent caure les olives al terra on prèviament s’hi havia estès borrasses que abastaven tot el volt de l’olivera. Per munyir les rames de l’interior, calia enfilar-se a l’arbre; i per fer-ho a les rames foranes que no s’abastaven des del terra ens valíem de “bancs”: uns atuells compostos per tres barres de fusta en forma de trípode, que en dues d’aquestes barres hi anaven fixats uns barrillons que feien escala per poder-s’hi enfilar.
Un pic l’oliver era collit, es plegaven les borrasses tot fent reunir les olives en una sola per abocar-les a un sac, i es passava a estendre-les sota l’oliver següent. Quan començava a fer-se fosc, es carregaven al carro els sacs d’olives que s’havien recollit per dur-los cap a casa; i gairebé sempre -abans de sopar- tiràvem les olives pel passador per destriar-ne les fulles i brotets que hi anaven barrejats. El passador era un estri format per una sèrie de llistons llargs, separats només per un petit espai que permetia que s’hi esmunyissin les fulles però no les olives. El passador es col·locava en posició de pendent i, amb un cabàs, s’hi tiraven les olives de manera acompassada perquè les fulles s’escolessin més fàcilment. I quan se n’havia arreplegat per a una carretada, es duien al trull per vendre-les al preu que passava o es recollia l’oli pagant el cost de la mòlta. Per regla general, a les cases solament s’hi guardava oli per a dos anys com a molt; puix que a les piques de pedra o a les tenalles on es solia encabir, si s’hi guardava massa temps, s’enranciava. L’oli era també a mitges, i per transportar-lo s’empraven uns bots especial per a oli o uns bidons de llauna d’uns vint-i-cinc litres de cabuda.
La gran majoria de plantes d’olivers de la nostra comarca eren de la varietat arbequina: uns olivers frondosos que feien unes olives petitones de les que se n’extreia un oli de molta qualitat. Però que tenien l’inconvenient que en anys que -per la boira o el que fos- la recol·lecció s’acabava molt tard, n’havia caigut moltes al terra. I com que els pagesos d’aquell temps eren gent de pena i ho aprofitaven tot, les collien de terra a mà una per una -tasca que acostumava anar a càrrec de les dones i la jovenalla-. Quan feia fred i el terra era glaçat no era feina gens agradable perquè s’embalbien els dits; sort que en aquells temps la llenya abundava molt i es podia fer foc per escalfar-se de tant en tant. Algunes vegades, preveient que les olives caurien molt, en els olivers que eren molt carregats de fruit -si el terra era planer- es netejava i s’allisava tot el volt de l’arbre per poder-les reunir amb una escombra de granera i així no haver-les d’arreplegar d’una en una.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada