Llaurar els rostolls

Cap a primers de desembre -o quan s’havien acabat de recol·lectar les olives- es començaven a llaurar els rostolls. Per aquesta feina s’utilitzava l’arreu de pala giratòria, que al mateix temps d’obrir el solc tombava la terra de manera que el rostoll quedava enterrat completament. Hi havia l’arada de pala grossa que requeria un parell d’animals per poder ser arrossegada, i una altra de més senzilla dita de “forcat” que l’arrossegava un sol animal.

Normalment el parell d’animals -que a la nostra comarca sempre solia ser de mules- no parava cap dia feiner de llaurar rostoll; llevat que les glaçades ho impedissin o s’hagués de carregar alguna cosa.En aquella època, els hiverns eren molt més rigorosos i solien ser bastants els dies que no es podia llaurar perquè la terra no es desglaçava; no hi ha comparació amb els hiverns actuals.

D’aquesta primera llaurada, en l’argot de la pagesia de la nostra comarca se’n deia “emprimar”. Quan s’havia acabat l’emprimada, que solia ser ja cap a la primavera, si al guaret hi havien quedat molts terrossos s’hi passava el corró per facilitar la segona llaurada, que se l’anomenava “mantornar”.

Aquesta segona llaurada es feia també amb l’arreu de pala i s’iniciava per les peces de conreu que havien estat les primeres d’emprimar. Si llaurar el rostoll feia esforçar de valent el parell de mules, perquè la terra era molt compacta i costava de rompre, en el mantornar ja no s’havien d’esforçar tant; puix que el guaret era més flonjo, a no ser algun any que durant la primera llaurada hagués plogut molt. Un cop acabat el mantornar, es deixava quiet el guaret fins que s’hagués de preparar per a la propera sembrada.

Camilo Brescó llaurant un tros, prop de la masia Vilalta

Passant el corró (fotografia de boixplanes.wordpress.com)