El batre

Als pocs dies d’haver acabat de segar, ja es feien els preparatius per iniciar la important feina de batre la collita. Es netejava l’era i es preparava el carro per carretejar les garbes. Es treien els empostissats que anaven situats al nivell de les vares i en el seu indret que penjava una “solera” per sota el fusell- sostinguda per mitjà d’unes cadenes- fins a uns dos pams del terra; es posava una “escaleta” al darrere per poder carregar amb més llargada; a les baranes s’hi fermaven uns “estaquirots” -pals de fusta amb punta- que clavant-ho a ambdós costats permetien carregar amb més alçària, i es penjava la llarga soga amb corriols que hauria de servir per subjectar la carretada.

Encara que el nombre de garbes en cada garbera variava força, en cada carretada se n’hi solien encabir unes tres. Per a cada batuda duien tres o quatre carretades; depenia del camí que hi hagués des d’on s’haguessin de dur les garbes, ja que si no era gaire bo hi havia molt perill de bolcar i no es podia carregar tant. Si amb tres carretades es podia dur la batuda, es feia un viatge al captard i dos a l’endemà de bon matí; però si havien de ser quatre, se n’havien de fer també dues al tard. El carro era estirat per dos, tres, i -en algunes cases- quatre animals: del que anava enganxat a les vares en dèiem escaler i del que anava al davant, davanter, que havia de ser molt ben ensinistrat perquè havia de saber distingir quan el mulater amb la seva veu li manava tirar cap a la dreta o cap a l’esquerra, tirar endavant, o parar. El carro, llevat d'algun cas especial, era conduït només per dues persones: el qui es cuidava de manar els animals i el qui anava al darrere cuidant-se del fre, que algun cop no era estrany que fos una dona perquè n’hi havia que havien d’ajudar en tot.

Un cop eren totes les garbes a l’era, es repartien per tota la seva superfície, es deslligaven i desgavellant-les amb les forques de dues pues ja que era a punt la batuda. Després d’esmorzar, que el sol ja escalfava, començava la batuda fent tombs per tota l’extensió de l’era amb una curra grossa de pedra -acrestallada de tot el volt per pitjar amb més efecte- i un corró de pedra amb el voltant llis. Tant l’un estri com l’altre eren cap-i-amples: tenien el volt de fora un poc més ample que el de dins per facilitar l’anar fent tombs per la batuda. La curra era estirada per un parell d’animals junyits i el corró per un de sol perquè era més petit i el volt llis el feia més fàcil d’estirar.

Al cap d’una hora, més o menys, de fer tombs per la batuda es feia la primera girada; que consistia en remoure tota l’estesa amb les forques de dos pollegons, procurant sacsejar-la i capgirar-la de tal manera que la palla de sota anés al damunt i fent-ho així facilitava matxucar la palla i desgranar més de pressa les espigues. A girar hi participaven tots els batedors situats esglaonadament l’un darrera l’altre. De cada estona de fer tombs per damunt la batuda, entre girada i girada, en diem “tocar la tanda”. Es feien tres tandes abans de migdia i, si era precís, se’n feien una o dues més, després de dinar. De la que es feia havent dinat, se’n deia “tanda de torrar” perquè era quan el sol escalfava més fort, i la solia fer el mulater.

Era un cop finida la tercera tanda que es desenganxaven els animals dels estris de batre, es desjunyien, s’abeuraven i se’ls donava un pinso; a la batuda els animals anaven emboçats perquè no s’entretinguessin menjant. Els batedors s’entaulaven per fer dinada i després cap a fer una hora de migdiada, excepte el qui li tocava la tanda de “torrar”. Si es batia ordi o civada i el temps era sec la tanda de “torrar” no calia fer-la; però si es batia blat, hi havia dies que encara se n’hi havia d’afegir una altra de més curta per deixar les espigues ben desgranades i la palla ben capolada.

Així que s’havien retirat els animals de la batuda, es començava a llevar la palla per destriar-ne el gra. Es feia amb les forques de dos pollegons per treure la més sencera, i les de cinc o sis -que les anomenàvem “triances”- per llevar la més menuda i aixecar-la al vent per si contenia grans barrejats. De llevar la palla es feia a llenques d’una certa amplada i la palla es deixava a una costat arrastellada i al rastell se li aplicava el nom de “coll”. Quan les forques de cinc pollegons havien llevat tot el que podien agafar, restava el gra barrejat amb el boll al terra i amb uns “estirassos” -manejats manualment- s’arrossegava boll i gra cap a un indret de l’era on s’apilava tota l’erada. (L’”estiràs” era format per una post amb mànec que s’empenyia amb les mans).

Per acabar d’arreplegar el que els estirassos deixaven, s’escombrava el terra amb les graneres fins arribar a la pila. Així que tota la batuda era escombrada, amb una “dolça” -una barra de fusta amb tres pues, estirada per un animal- es retirava tota la palla de l’era arrossegant-la cap a l’indret on s’aparellava.

Amuntegats boll i gra, i retirada la palla, era l’hora de ventar la batuda si el vent ho permetia. Es feia tirant a l’aire el munt de boll i gra amb les forques de cinc pollegons -el que era més grosser- i amb la pala plana de fusta quan el gra ja era bastant net de boll. Normalment en acabar de ventar, els batedors anaven a berenar; tot just ho havien fet, uns enganxaven els animals al carro per fer el primer viatge de garbes per l’endemà i els altres es disposaven per ererar el gra. No sempre, però, es podia fer així perquè algun dia era tanta la calma que ni tan sols s’havia pogut ventar i s’havia de deixar la batuda a una vora de l’era esperant que l’endemà hi hagués més sort.

Per ererar el gra , s’usava l’erer que era com un porgador gran amb làmina de zenc plena de forats per on s’escolava el gra. Per un costat era sostingut per una forca de dos pollegons, i per l’altre el sostenien les mans de qui el manejava que sacsejava endavant i endarrere mentre un altre batedor, amb una galleda o cabàs, hi anava tirant el gra. S’erava, principalment, per separar del gra els trossets d’espigues i els grans que no s’havien desprès de la pellofa; i si en el ventar havia escassejat el vent, ererant se n’anaven les volves que havien quedat entre el gra.

Una vegada s’havia ererat el gra, calia ensacar-lo per desar-lo al graner. Però com que a casa érem mitgers, s’havien de fer dues parts mesurant el gra amb una mesura de tres quartans. En cada sac s’hi buidaven quatre mesures rases que, si el gra era blat, representaven uns cinquanta quilos de pes. Tot ensacant fèiem dues rengleres de sacs: una per l’amo i una altra pel mitger, que eren desades en graners diferents. Com que l’era la teníem gairebé a tocar de la masia, no ens calia el carro de fer la desada: la fèiem carregant-nos els sacs a l’esquena. Era, el desar la batuda del dia, la tasca que cloïa la jornada de treball.

En les propietats que eren conreades a mitges, l’amo hi posava un treballador per a tot el temps que durava el batre i que se li aplicava el nom de “cap d’era”. Havia de ser entès de les feines perquè era l’encarregat d’ererar, mesurar el gra i fer el paller de la palla. Es començava a fer el paller quan tot just clarejava el dia; i si a l’hora d’estendre batuda encara no s’havia pogut acabar, es rematava durant la primera tanda. Un batedor anava tirant la palla al paller amb la forca pallera -una forca de mànec llarg i de tres o quatre pollegons també llarg- i l’aparellador l’anava escampant per tota la superfície del paller amb una forca de dos pollegons. Encara que també es feien pallers rodons, en les propietats més o menys grans es feien de forma rectangular perquè permetien encabir més palla i alhora quedaven més estètics per a lluïment de l’aparellador.

En algunes ocasions durant el batre es patien contratemps importants: succeïa quan una tempesta inesperada ens sobtava amb la batuda estesa, i si era una tempestat important calia molt esforç per tornar-la fer eixugar. D’aquesta contrarietat en dèiem “fer panada” i havíem de remoure la batuda dos o tres dies abans de poder-la acabar de batre. Pitjor era encara si ens agafava quan la palla ja era gairebé ben desgranada: per més que es regirés la batuda, el gra sempre restava sota, en contacte amb el terra humit; i quan per fi es podia fer net, el gra duia tanta humitat que s’havia d’estendre en algun lloc per assecar-lo abans de desar-lo al graner.

El batre era la feina cabdal de la pagesia dedicada al cultiu dels cereals, puix que significava recollir el fruit del treball a què s’havia dedicat la major part del temps de l’any. Era l’hora de la satisfacció si l’anyada resultava bona, i del desencís si esdevenia dolenta, que de tot hi solia haver en el decurs del temps. També era l’hora de saldar deutes: en anyades dolentes era freqüent que petits pagesos haguessin de manllevar el gra per a la pròxima sembrada o per dur al molí a fer farina per acabar d’arribar a la nova collita. Aquests deutes en espècie, es pactava retornar-los -amb el seu corresponent escreix- en arribar el batre següent.