Els animals de treball i de càrrega

En l’època a què faig referència, els pagesos per conrear la terra i per al transport havien de comptar amb l’ajuda d’animals de peu rodó (dits també de ferradura ): cavalls i eugues, mules i matxos, i rucs i someres -perquè d’aparells mecanitzats per a les feines del camp no n’hi havia-. Era en les zones de muntanya on es criaven la immensa majoria dels animals de treball i càrrega, i per facilitar-ne la compra i venda es feien fires d’animals en diferents poblacions. Tenien especial anomenada la fira de Verdú, la de Mollerussa, la d’Organyà, la de Salàs i la de Graus (Osca). També existien els ramblers: uns negociants de bestiar equí que -a més d’anar per les fires- tenien les seves quadres permanents i de tant en tant també passaven pels pobles reduïts lots del seu bestiar per si algú s’animava a comprar. 

A la Segarra, per treballar la terra s’utilitzaven, en gran majoria, mules; encara que també hi havia qui es valia de muls (matxos, en dèiem) que eren més barats de compra però no solien ser tant fins per al treball. Només es valien de rucs o someres, els qui tenien molt poc terreny per conrear. Però sí que eren utilitzats arreu com a animals de càrrega: equipats amb l’albarda i la sàrria -o tibant d’un carret- eren els animals apropiats per anar a fira o mercat, transportar verdures de l’hort i carregar qualsevol cosa que no pesés massa. Amb l’avantatge que, si la càrrega no era molt voluminosa, hom podia anar-hi a cavall. 

Les mules eren animals fàcils de domar per al treball, degut a la seva docilitat. Si es compraven de joves -que encara no havien fet altra cosa que córrer pels prats- la seva doma solia ser senzilla, és clar que sempre hi podia haver alguna excepció. Era molt plaent de veure com entre l’animal i qui el domava s’establia una bona entesa i aviat entenia les veus que l’indicaven quan havia de anar endavant, girar cap a la dreta o l’esquerra, parar i, fins i tot, recular. Es mostraven sensibles si se’ls feia moixaines i se’ls passava la mà pels lloms, i el bon tractament en general. Encara que, com animals que són, algun cop s’havia de fer-los creure amb un fort crit -que a vegades era un renec- o fent córrer les xurriaques. 

Però quan palesaven tota la seva mansuetud, era a l’hora de ferrar-los. Si bé ferrar les potes de davant no era causa de cap problema, fer-ho a les de darrera ja era una altra cosa; perquè amb les potes de darrere l’animal genera més potència i una espernegada forta pot ser molt perillosa. Mentre uns suportaven el que calgués, altres es mostraven tan esquerps que, amb una corda, se’ls havia de reduir el lliure moviment de la pota; així i tot, el qui l’havia de subjectar durant el temps de ferrar no s’ho passava pas gens bé.

Fira de Salàs de Pallars (fotografia: Ajuntament de Salàs de Pallars)