El sembrar
El principal cereal que es cultivava era el blat; el seguien l’ordi i, ja en un nivell inferior, la civada. També es sembraven alguns llegums: veces, cigrons, guixes, pedrerol… però eren cultius molt minoritaris.
Se sembrava a “ruix”: es duia la llavor en un cabàs penjat de l’espatlla amb una corda o corretja, i agafant manats de gra es llançaven ben escampats per tal d’obtenir una sembrada ben distribuïda. Encara que cada sembrador tenia el seu sistema, era normal partir el camp que calia sembrar en llenques que anomenàvem “pórques” marcades amb manadets de palla o fent petits muntets de terra amb l’aixada. Les llenques es feien d’una amplada de deu o dotze passes i -encara que cadascú tenia el seu estil- la llavor es llançava passant una vegada per cada costat i una altra pel mig. El bon sembrador es distingia perquè en la naixença no es notaven les passades, ja que la distribució del gra havia estat perfecta.
Fer de sembrador era una tasca feixuga, puix que a més de la llavor calia escampar també pel mateix sistema l’adob químic -barreja de guano i amoníac- que pesava força més que el gra. Encara que amb l’adob només es feien dues passades per “pórca” els primers dies de sembrar la corretja del cabàs enrogia l’espatlla de qui sembrava i no s’ho passava gens bé. La llavor s’enterrava també amb l’arreu de cinc relles sense aprofundir massa. Després es passava un rascle arrossegat per un sol animal i, si calia, s’atapeïa la terra passant-hi un corró lleuger o un aplanador. I aquí dono per finida l’explicació d’una de les feines que havíem de fer amb més cura els cultivadors de cereals.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada