Viure en un castell

Quan era petit em feia sovint aquesta pregunta: si vivim en un Castell, com és que no som nobles? Doncs no, en realitat vivíem un lloc manllevat, sense ser-ne propietaris; no vàrem tenir una casa en propietat fins que, el 1966, ens vàrem traslladar a la casa construïda a l’entrada del poble.

He intentat, sense èxit, aconseguir algun document per aclarir aquest enigma. Per tant el que a continuació relataré està basat en suposicions fetes després d’analitzar algunes escriptures; si algú pot aportar dades noves, o fer-hi correccions, serà benvingut.

Des de començaments del segle XIX, i degut principalment a les guerres colonials, Espanya vivia una profunda crisi econòmica que va assolir el punt màxim entre 1835 i 1837 (Tinc escriptures amb segells on es pot llegir Para impuesto de guerra 50 %, un d’ells de 8 pessetes de l’època que, si en fem l’equivalència amb el valor d’avui en dia, era un autèntic atracament) Al llarg de tots aquells anys es varen produir una sèrie de canvis, entre els quals cal esmentar l’abolició dels senyorius i la retirada de tots els privilegis a l’església (desamortització de Mendizábal). A partir d’aquest moment els castells varen caure en desgràcia i, uns per abandonament, altres per falta de manteniment, varen ser molts els que van acabar en ruïnes. No va ser així en el cas del castell de Florejacs gràcies a, crec jo, una hàbil maniobra dels seus propietaris, o almenys he arribat a aquesta conclusió després de raonaments més o menys lògics.

El Castell es divideix en tres parts. L’ala de l’església es DÓNA com a rectoria; la part central es CEDEIX al meu rebesavi (amb l’excepció de la presó que aleshores encara funcionava com a tal i que després es va convertir en celler) i els propietaris es varen quedar amb la torre.

La part que ocupava la meva família tenia, a la planta baixa, l’estable, un petit celler, la cisterna i els graners. A la primera planta hi havia dues sales, una d’elles amb balcó, tres dormitoris i la cuina. I a la planta superior hi havia dues golfes. L’accés era a través d’un túnel d’uns 12 metres de llargària, sense il·luminació, que era conegut com “el portal de cal Tiquet”. L’entrada d’aquest túnel no es podia tancar amb una porta –tal com està ara- perquè es trobava sotmès al pas de servitud ja que, al fons, hi havia el celler que, en aquells anys, estava en plena activitat; el poble encara vivia una edat de bonança a nivell agrícola i hi havia moltes vinyes. He de dir que als nens i nenes ens anava molt bé aquesta circumstància perquè era un lloc ideal per jugar a amagar-se

He de matisar que el meu rebesavi va adquirir el seu primer patrimoni el 27 de maig de 1845, una petita finca. A la pregunta de per què se li va cedir una part del castell, només puc respondre amb una suposició: pot ser que el meu rebesavi fos un capatàs (home de confiança) que estigués vivint en les dependències del castell i, en un moment donat, li varen cedir l’ús d’una part de l’edifici a canvi que es fes càrrec de les despeses.

Cinc generacions de la meva família hi vàrem viure fins que, l’any 1966, ens traslladàrem a la casa construïda a l’entrada del poble. Aleshores els propietaris del castell van remodelar aquesta part del castell fent-hi les reformes necessàries per a tornar-li l’aspecte antic, tal com havien fet, anys abans, amb la part de la torre.

Jo era petit quan van fer la reforma de la part de la torre i recordo que em distreia contemplant la plaça de cal Maleno (avui plaça Major) plena de blocs de pedra sense polir; de fer-ho se n’encarregaven unes mans hàbils a cop de martell i cisell produint un so que a mi em semblava música, acompanyat d’alguna guspira de tant en tant. I com que allí no hi havia grues ni polipasts, quan un bloc resultava ser molt gran per a moure’l es comptaven les unitats de potència humanes necessàries que podien ser 2, 3, 4… segons la mida; i cap problema! Per això hi havia els veïns que voltaven per allà, que podien ser l’Isidre de cal Maleno, el Jaume de cal Pallet, el meu pare o algun altre. Un cop calculat el pes del bloc en qüestió entraven en acció les unitats necessàries i començava l’acció com en una pel·lícula d’egipcis: a la una, a les dues i… amunt! Es carregava el bloc a l’espatlla i es pujava al lloc assignat. El director de tota aquesta simfonia era conegut popularment amb el nom de Sisco Llarg i té, merescudament, una placa dedicada al seu nom a l’interior del castell.

Esperem que hi hagi castell per a molts anys!!

Ramon Pijuan Tugues