Records de l'escola de Florejacs - 3
Rosa Mascó Brescó, de cal Vicenç de Florejacs, va llegir aquest text a la 5a trobada d'exalumnes de l'escola del poble, any 2016
Records del meu pas per l’escola a finals dels anys 50.
Dels meus primers anys d’escola, el que recordo és que no hi anava sola. Cada dia em venia a buscar el Josep de Cal Pere i -segons m’explica la mama- agafats de la mà marxàvem tan contents. El meu cosí Josep era el meu protector. Si algun nen o nena em molestava sempre em defensava i procurava que estigués bé i contenta.
També recordo molt bé com a l’hivern havíem de portar una soca cadascú per ficar-la a l’estufa, que em semblava molt gran i que ara, que he tingut ocasió de tornar-la a veure, l’he trobat tan petita… Ai senyor, no sé pas si es podia escalfar l’escola amb aquella estufeta!
Un altre record que tinc és que se’m feia molt pesada l’estona que havíem d’estar tancats fent la feina. Per això era de les que sempre aixecava el dit per demanar d’anar al wàter. El sol fet de sortir al balcó on hi havia la comuna i respirar ja em feia contenta.
Cantar el Cara al sol mentre posàvem i trèiem la bandera espanyola és un altre dels records que segurament tenim tots els que vam anar a l’escola els anys 50. Ho fèiem amb naturalitat, sense ser massa conscients del que representava. D’aquesta època també em ve a la memòria les enormes llaunes de formatge d’un color molt groc que la mestra, després d’obrir-la amb gran dificultat, ens repartia a la tarda quan plegàvem perquè ens el mengéssim per berenar. Això no va durar molt temps. Més temps va durar beure’s la llet en pols –que també arribava envasada en grans pots de llauna- a l’hora del pati. Una estona abans, els encarregats havien de baixar al pis de la mestra a preparar la llet. Depèn de qui feia la llet, si no la remenaven gaire, quedava plena de grumolls i no ens agradava gens. Amb el temps vam incorporar el “colacao” al cul del got que portàvem de casa per treure el mal gust de la llet.
D’excursions en fèiem poques. Recordo però un dijous llarder que tota l’escola vam anar fins al castell de les Sitges. Ens agradava molt d’anar-hi perquè podíem jugar a bandolers i córrer per aquells voltants. Com que el joc captava tota la nostra atenció vam deixar de vigilar la taula de pedra que hi havia sota d’unes alzines amb tots els berenars a sobre. Es veu que el gos del “senyoret”, aprofitant un descuit nostre, es va menjar el berenar del Miquel de Cal Carroi. De seguida que va córrer la notícia, el “senyoret” va manar que li fessin un altre berenar. Al cap de poc va aparèixer una minyona uniformada amb dues llesques de pa amb tomata i una bona truita a la francesa. Tenia tan bona pinta que en aquell moment tots hauríem volgut que el gos s’hagués menjat el nostre berenar!
Quan arribava el Nadal, i potser en altres ocasions també, els nostres pares preparaven una cistella amb ous i verdures per portar-la a la mestra i em deien: au, vés i porta-la-hi! Quan pujava per les escales de l’escola i entrava en aquell pis que em semblava fosc i una mica depriment, sempre pensava com hi podia viure tota sola, allà. Ella, en agraïment, ens donava caramels i uns xiclets que feien la nostra felicitat.
A casa, venien a dinar els meus cosins, el Jaume i la Balbina. Ells venien de la masia Vilalta i els quedava massa lluny anar a dinar a casa i tornar a la tarda. El dinar se’l portaven en una “fiambrera” i a casa els hi escalfàvem. Recordo que un dels dies vaig descobrir l’ou remenat, cosa que em va impactar perquè a casa no l’havia vist fer mai.
Recordo també l’arribada de la primavera, el cant del cucut, i sobretot les flors que portàvem a l’altar que hi havia a l’escola per a celebrar el mes de Maria! Ah, i que molts dies, abans d’anar a l’escola havia d’anar a l’hort a destapar el planter!
Aquests són alguns dels records que em vénen ara a la memòria, però segur que entre totes avui recordarem i reviurem moltes anècdotes més. Que per molts anys puguem anar trobant-nos i compartir la nostra amistat!
Florejacs, 9 de juliol de 2016
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada