Records de l'escola de Florejacs - 1
Palmira Brescó va llegir aquest text a la 2a trobada d'exalumnes de l'escola del Florejacs, any 2013, recordant com era la vida escolar dels anys 40
Avui som aquí per a recordar aquells anys de la nostra infantesa a l’escola de Florejacs i també la nostra joventut al poble.
Tots recordem doña Emilia, aquella mestra ja gran que, per la seva condició de vídua i mare de militars, havia vingut a Florejacs, condemnada a sortir del seu país d’origen, la Rioja. La majoria de les que som aquí també vàrem anar amb altres mestres que més tard varen venir al nostre poble.
A l’escola cada dia hi arribàvem amb les trenes ben pentinades, amb el vestidet per sobre el genoll, cosit per les nostres mares, sabatetes i mitjons curts, amb la cartera a la mà i, a l’hivern, una soca de llenya per l’estufa. Els nens, ben clenxats i amb pantalons curts, fes fred o calor.
A mig matí, el recreo al carrer del col•legi consistia en jugar a diferents jocs: el patio de mi casa, els quatre pilans, el corro de la patata, ¿dónde están las llaves?, un dos tres, pica paret…saltar a corda tot cantant cançonetes: el cocherito leré, tiro mi pañuelo al suelo, la barqueta, etc Els nens jugaven a patacons, a baldufes, a soldat plantat…
A les tardes les nenes ens afanyàvem per agafar lloc al balconet de l’escola on ens posàvem a fer labors. Allí ens ho passàvem molt bé. Les nenes més grans ajudaven a enfilar l’agulla a les més petites i, mentre féiem labors, cantàvem cançons dels cantants del moment, apreses dels cançoners que compraven les nostres germanes grans.
També tenim presents les berenades que anàvem a fer a les eres més apartades del poble. Un nen forçut feia de banderer portant la bandera espanyola i tots cantant el cara al sol amb la cistelleta del berenar al braç, acompanyats de la mestra.
Totes tenim un bon record de la nostra primera comunió a l’església del poble. Les de la meva colla la vem fer el 16 de maig de 1943, diada del Roser de Florejacs.
Després vindrien els primers balls a la sala de cal Roso, els nostres primers pretendents, els xicots amb qui ens casaríem… I així, a poc a poc, ens vam anar escampant pels quatre punts cardinals de la nostra terra. La Càndida va ser l’única que va marxar lluny, fora del nostre país, a Bèlgica, però avui també la tenim aquí. Que per molts anys ens poguem anar retrobant!
Florejacs, 27 de juliol de 2013
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada