Recordant noms de casa

L’any 2006, Palmira Brescó, acompanyada de la seva família, va passar un cap de setmana a l’allotjament rural de la masia Vilalta.

Gràcies a la transformació de la masia Vilalta de Florejacs, ara adaptada com a casa rural, em trobo passant un cap de setmana en aquesta llar i en aquest entorn familiar tan ple de records per a mi.

Una part del que ara és la cuina, la part que dóna al balcó, era l’habitació dels meus pares i on vaig néixer jo i totes les meves germanes.

Aquí hi vivíem pares, padrins i fills. Jo vaig deixar aquesta masia en casar-me, l’any 1959, i cinc anys més tard ho faria tota la família, després d’estar-s’hi 42 anys.

Qui m’havia de dir que, després de tants anys, tornaria a dormir a la meva habitació de soltera, tornaria a disfrutar dels racons i raconets que m’eren tan familiars: el celler, el graner, el rebost, les tenalles de l’oli, les golfes, el cup del vi, el pastador, l’estable, la pallera, els coberts, les corts, el corral… l’era, avui ocupada per la piscina, la centenària “alzinera” de davant de casa…

Ara torno a contemplar el territori que envolta la casa i que no té comparança a com era en temps de la meva infància i adolescència. Costa molt abandonar aquella visió, com si els records i les imatges que guardo en la meva memòria poguessin tornar a poblar aquestes contrades.

De les veïnes masies, abans tan plenes de gent, ja no en surt fum de les xemeneies perquè ningú hi viu; els seus habitants ja fa anys que en són fora, i amb ells s’ha tancat una etapa. També han desaparegut les basses, els horts, la vinya, les oliveres, els marges, alguns arbrers fruiters que hi havia ací i allà…

El caminet que s’enfilava serrat amunt i que feia drecera per anar a l’escola de Florejacs, i a missa els dies festius, s’ha esborrat i no en queda ni rastre. Era un caminet que feia drecera, tot i que hi havia un camí de carro que anava de la masia al poble, que havíem traçat nosaltres mateixos de tant passar-hi. Encara tinc ben gravat a la memòria aquell recorregut: després d’haver pujat fins dalt del serrat, ja a les envistes del campanar del poble, travessàvem pel mig del tros fins a la vinya de cal Llúcio, que la passàvem per sobre d’una paret; continuàvem pel mig del bosc, baixant un tram en mal estat, fins passar fregant l’hort i la bassa de cal Llúcio. Recordo que al peu d’un marge d’aquell hort hi creixien unes matetes de violetes, amb una olor tan bona, que algunes vegades ens aturàvem a fer-ne un pomet. Una miqueta més avall ens obligava a passar per un bancal de cal Tallaví i, d’allí, ja sortíem a la cabana i l’era de cal Tincó que la passàvem pel mig. Un xic més enllà, a mà esquerra, i una mica apartat del camí, quedava l’hort de cal Manetes on hi tenien una mena de bassa o dipòsit d’aigua fet d’obra. Tot seguit es passava a tocar de l’hort i la bassa de cal Tincó i, per continuar el camí, s’havia de passar per entremig d’uns arbres enormes, grandíssims, que recordo perfectament i que fins i tot feia una mica de basarda passar-hi. No sé si encara hi deuen ser… Després es travessava el clot, vorejant un tros de cal Tincó. Hi havia una formidable alzinera, coneguda com a l’alzinera de cal Perdigotet i era aquí on ens canviàvem el calçat: ens posàvem les sabates i deixàvem les espardenyes amagades en un forat d’una paret. L’últim tram de camí, pedregós i costerut, ja ens portava a sota el forn de cal Giliet.

Els dies festius, per anar a passar la tarda al poble, el trajecte el fèiem pel camí bo, per la “marrada”, com en dèiem, encara que alguns petits trams també els fèiem “pel dret”. S’arribava al poble per la bassa “mentidora” i la roca del Trull. Aquests itineraris els havíem fet centenars de vegades…

Florejacs és un poblet molt bonic. Els darrers anys ha canviat la seva fisonomia amb gent nova, llums als carrers, cases restaurades, visites guiades al castell, restaurant, allotjament al poble i a la masia; gent compromesa a fer coses amb vocació d’obrir nous camins: història, fires, festes tradicionals.

Jo encara recordo perfectament els antics habitants i el nom de totes les cases: ca l’Escudé, cal Pere, cal Tallaví, ca l’Ignasi, cal Novençà (on hi havia la botiga del poble), cal Mas, cal Llúcio, cal Roso (on s’hi feia el ball), cal Manetes, cal Caterí, cal Carroi, cal Mitgers del Mas, ca l’Anita, cal Puelles, cal Ton del Tincó (o de les cabres), cal Prats, cal Giliet, cal Serra, cal Pallet, cal Perdigotet, cal Quelo, cal Barbo, cal Blanca, l’escola, cal Dolores, cal Maleno, cal Tiquet, el castell, cal Moliner, cal Llobet, cal Batiste, cal Tincó, cal Manel, cal Jan, cal Madó, cal Mitgers del castell (o cal Vicenç) i cal Manuelet.

Palmira Brescó Castells

Vídeo: Els noms de casa de Florejacs (anys 40 i 50)