Més records: sabó casolà i bales de palla!
Abans a totes les cases es feia sabó casolà per a rentar la roba. Era tot un ritual. Es posava la caldera gran sobre el foc amb olis usats, greixos d’animals i sosa càustica. Es feia bullir tot sense parar de remenar amb un pal de fusta, sempre en el mateix sentit. S’havia de tenir cura amb els esquitxos i es tenia a mà un potet d’aigua freda per tal d’aplacar el bull si era necessari. Nosaltres, el sabó no el fèiem al foc de la llar, sinó en un foc que enceníem fora, al peu de la paret, sota la finestra de la cuina.
En acabat tot el procés de remenar, i quan la massa quedava al punt, es deixava refredar fins l’endemà amb el pal clavat al mig de la caldera. Quan la massa ja era completament freda es treia el pal i es donava la volta a la caldera. Amb un filferro s’anava tallant la pasta en forma de pastilla. Amb aquest sabó no només hi rentàvem la roba sinó que també ens rentàvem fins i tot el cabell. Més tard ja ens podíem comprar sabó per a la higiene personal. En algunes cases feien el sabó amb greixos dels corders del seu ramat, però era un sabó que feia una fortor característica i desagradable que encara recordo.
I les eres? Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. A les afores de tots els pobles hi havia les eres amb els coberts a tocar per a guardar-hi els estris i la maquinària agrícola. Si es donava el cas que algun pagès tenia terra de conreu lluny, aleshores hi tenien una segona era per a batre la collita d’aquella finca. Les masies totes tenien l’era a tocar de casa amb una alzina grossa al costat.
En temps de batre les eres es convertien en un formiguer de gent en moviment: dones, homes i canalla. De bon matí els homes marxaven amb el carro a carregar garbes, i un cop les garbes eren esteses a l’era començava la tasca de la batuda fins a ensacar el gra, ja caiguda la tarda, si el vent ho permetia. Els sacs pesaven al voltant de 70 quilos i tots passaven per l’esquena.
Com que el Vilalta tenia una altra feixa de terra lluny de la masia, en acabat de batre a casa s’anava a l’era de Gavarra. Allà ja era tot una mica més pesat perquè s’havia de matinejar més i les dones havíem de dur l’esmorzar, el dinar i el berenar. Entre les germanes ens ho fèiem a torns. Al matí, qui anava a dur l’esmorzar i “les deu hores” ja s’hi quedava tot el dia a treballar amb els homes. El mateix feia la que li tocava dur el dinar i el berenar. Algunes vegades el berenar el duia la mare. La que li tocava dur el dinar era la que ho passava més malament ja que, sota un sol de justícia, havia de fer la caminada de prop d’una hora portant, en una mà, el recipient d’alumini en forma d’olla allargada amb una nansa que tenia dues parts: la part de baix era per l’escudella i la part de dalt el tall del segon plat. Havíem de tenir molta cura de no cremar-nos les cames ja que l’escudella encara bullia. A l’altra mà hi portàvem un cistell amb els plats, els coberts i el pa.
A casa es treballava molt però de menjar no en faltava per a ningú. El dia que es feia l’última batuda de l’any, que sempre es feia a l’era de Gavarra, es celebrava amb un sopar-berenar abundós. Es matava el gall gros. Aquell dia també venia la nostra mare a menjar plegats, masovers, mossos i amo, aquell pollastre rostit amb asbergínia de l’hort de casa que era tan bo i exquisit i que mai més n’he menjat un altre d’igual. Per acompanyar l’àpat el Vilalta de Coscó pagava el xampany.
De la premsa d’embalar palla també en vull parlar. Sempre recordaré que, de tota la gent ambulant que passava per casa per practicar la seva professió, el matalasser i els embaladors eren amb qui, de petita, em quedava bocabadada mirant la seva habilitat professional. Fa temps, en algun lloc, vaig llegir un escrit que explicava la manera com es feien les bales de palla en les eres d’aquell temps. Jo vaig prendre nota, és clar. Semblava una caixa alta, de l’alçada d’un home, de quatre pams d’ample per cinc de llarg que duia una cremallera als costats més estrets d’on sortien uns braços llargs de més de dos metres que enxampaven una tapa, o barret, que duia la premsa i que, per la cremallera, comprimien la palla. A la cara més ampla, i de mitja premsa cap a terra, hi havia una porta per on sortia la bala ja lligada, operació que es feia des de fora estant per uns forats estratègics pels quals s’introduïa una agulla enfilada amb filferro, de metre de llargada, per anar d’una banda a l’altra els tres o quatre tombs que l’operació demanava. Per una banda un home punxava amb l’agulla i, per l’altra, n’hi havia un altre que lligava els caps amb unes tenalles i una bona estrebada de genoll. Un cop lligada la bala els dos embaladors aixecaven el barret i, cada un amb un ganxo, enretiraven la bala fora de la premsa. Quin exercici de braços feien els embaladors, i quanta pols s’havien d’empassar!
Avui, l’espai esplanat on hi havia antigament les eres amb prou feines si es pot identificar com a tal. En tot cas, encara en guarda testimoni la cabana mig enderrocada que tota era tenia a tocar. El corró, el trill i altres eines antigues de la pagesia, avui decoren algun racó de l’entorn de les cases de camp.
Palmira Brescó Castells
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada