L'enllumenat!
Era bastant grandeta ja quan se’ns féu arribar el corrent elèctric a casa i també a la veïna masia de Llorenç. Corria la primavera del 49 quan una colla de treballadors de la companyia s’encarregaren de fer arribar l’electricitat des del poble de Florejacs fins a les nostres masies mitjançant un traçat de pals que, en acabar, quedaren alineats al llarg del serrat i les clotades. Tan bon punt fou acabada la tasca vam fer una petita festa d’inauguració. Es va fer a Llorenç perquè nosaltres, en aquells dies, teníem la mare malalta i era en una clínica de Barcelona.
Arran de gaudir de llum elèctrica la nostra situació, com és de suposar, va canviar bastant en alguns aspectes, sobretot a nivell de confort. Aquell enllumenat era tota una novetat per a nosaltres i va substituir els llums d’oli i de carbur que fins aquell moment trencaven la fosca cada nit a la llar.
No vam trigar gaire a comprar una planxa elèctrica; fins llavors havíem usat unes planxes de ferro que escalfàvem a les brases del foc.
Després vam adquirir un flamant aparell de ràdio que el vam comprar a un tal Brunet d’Igualada que es dedicava a fer-ne, sense marca, és clar. A la ràdio en qüestió li vam fer una funda de cretona estampadeta a fi de protegir-lo de la pols i, en un racó de la sala, un resistent prestatge per a col·locar-lo, adornat amb un volantet de la mateixa roba. Dic que el prestatge era reforçat perquè la ràdio era bastant gran o, com a mínim, a nosaltres llavors ens ho semblava. I apa! ja teníem música de valent (quasi sempre discos dedicats) i notícies fresques cada dia. Ens feia força companyia i, sobretot a les vesprades, gairebé ens servia de rellotge, ja que aviat vam aprendre les hores en què donaven cada programa. També feien alguns concursos i escoltàvem sovint l’anomenada Ràdio Andorra.
Una vegada que es va espatllar hagué de venir el tècnic Brunet expressament des d’Igualada per arreglar-lo. Quina pallissa de viatge, oi?
Palmira Brescó Castells
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada