La Veu de Torreflor: festa major 2009

"La Veu de Torreflor" és una revista que, amb carácter trimestral, va començar a publicar-se el 1985, i que a partir de 2011 va canviar el nom per el de La Veu de Torrefeta i Florejacs.

Al número 102 hi ha una fotografia dels veïns del poble (2006) i una crónica d’una activitat realitzada per la Festa Major de 2009:

HISTÒRIES DE FLOREJACS

La festa major de Florejacs de 2009 va comptar amb la novetat d’un acte d’especial significació, que neix amb voluntat de recollir la memòria del passat més recent del poble i que s’ha batejat com “Històries de Florejacs”

L’acte va partir de la lectura d’uns fragments  de les memòries escrites per Jaume i Palmira Brescó, que foren masovers a la Masia Vilalta, i que ens parlaren de records d’escola, els jocs infantils i la gent que passava per la masia. Els textos, llegits per l’Enric Sàrries, la Patrícia McGill i la Núria Magrans, varen ser l’esquer per començar una agradable i formativa xerrada sobre la història i les vivències dels padrins del nostre poble.

Així, l’Enric ens va explicar com des de Mas d’en Porta anava a peu a l’escola i, abans d’arribar al poble, es canviava les espardenyes per unes sabates ben lluents i es pentinava, si calia enllustrant-se els cabells amb brillantina.  Cada alumne portava un tros de llenya, que s’emprava a l’estufa de l’escola i per a fer bullir els fesols del senyor mestre. La seva intervenció ens va fer veure que si bé en aquella època no hi havia fotocopiadores, els mapes es reproduïen calcant-los a la llum de la finestra i, si bé no hi havia telèfon ni correu electrònic, el posar o treure llençols blancs o apagar i encendre llums a les finestres permetien comunicar-se de dia i de nit entre les cases més allunyades. A l’escola feien festa els dijous a la tarda fins que el mestre, senyor Sala, va institucionalitzar la setmana anglesa, que substituí la festa del dijous per la del dissabte a la tarda. El “Cara al sol”, “Por Dios, la Patria y el Rey”, “Soy valiente y leal legionario” o “Prietas las filas” eren les cançons que s’aprenien en aquella època i que, afortunadament, avui ja no estan de moda… Al temps de segar, els nois grans deixaven l’escola per participar en les tasques del camp i, en temps de verema, alguns nens no anaven a l’escola per por dels pares que poguessin caure en els cups on fermentava el most.

Els nens jugaven llançant pedres amb fones o a cuit amagar, fent rodolar una pedra pel túnel que hi ha al costat de l’escola, i el que parava l’havia d’anar a buscar, mentre els altres s’amagaven. El futbol ja era l’esport més popular. Si feia fred i tramuntana, la placeta de davant de cal Carroi era el millor lloc per aprofitar el sol i resguardar-se del vent. Les pilotes eren de drap i es desfeien al cap de poques puntades. Quan hi havia matança, es feien la pilota amb la bufa del porc, que tenia millor bot, però tampoc no durava gaire. L’equip de Florejacs vestia amb els colors groc i negre i jugaven amb els altres pobles; a Guissona els posaren el mal nom d’escarabat de la patata i digueren  que com que ells tenien Cruz Verde, no hi tenien res a fer…

Cada diumenge, després d’oir missa i passar el rosari, hi havia ball a Cal Roso, on gaudien d’una gramola i una col·lecció de discs de pedra. La festa major era molt sonada i venia gent d’arreu. Els nois de les Pallargues venien a peu des del seu poble i, si calia, saltaven el torrent per no perdre-se-la, tot arremangant-se els pantalons per arribar ben guarnits. Fins i tot un cop un noi va arribar amb els pantalons plegats sota el braç, perquè la seva mare “li havia ordenat que no se’ls taqués”. Eren sonades les entremaliadures d’aquests xicots que, en marxar, havien arribat a canviar les claus dels panys del poble, amagar algun instrument de l’orquestra o omplert de rocs algun camp; la més sonada va ser quan algú se les va empescar per impregnar de pebrot picant l’embocadura de la trompeta  de l’orquestra. De tant en tant, es llogava una pianola i un mosso de Cal Llúcio feia girar el mecanisme tota la nit a canvi d’una copa d’anís.

El primer televisor va arribar a cal Novençà, on tenien un siglo (o botiga on hi trobaves de tot). L’accès era gratuït per a la gent del poble, que per anar picant hi compraven cacauets, tot i que deixaven el terra ple de clofolles. Després es va instal·lar un televisor al bar de Cal Tallaví, on hi va ser un temps a prova, per fer-ne propaganda. No hi havia disputes pel canal, ja que només n’hi havia un de sol i Eurovision o Bonanza eren els espais televisius que aixecaven més expectativa.

Els dies que al poble hi havia els senyors del castell, la missa es retardava perquè acostumaven a llevar-se més tard. El capellà no començava la litúrgia fins que la senyora ocupava el seu banc, cosa  que advertia gràcies als seus escolans que anaven sortint de la rectoria per avisar-lo de la seva arribada. Entre tots els escolans, n’hi havia un de més trapella que encomanava el riure a la resta i que, un cop el rector es girava, sabia dissimular molt bé la seva acció, lliurant-se de les plantofades que queien als seus companys.

Marxants, mossens, camions Pegaso, llums de carburo, comediants, colls de camises emmidonats amb planxes de carbó, basses i cisternes d’aigua, dipòsits fets a barrinades… varen desfilar per les anècdotes explicades pels veïns de Cal Tallaví, Cal Novençà o Cal Carroi, arrencant riures a uns, despertant  records a altres i fent passar a tots els presents una molt bona i formativa vetllada.

Jaume Moya