La gran onada de fred del 56

Transcorria el dijous 2 de febrer de 1956 com un dia normal, però al capvespre van aparèixer al cel uns grans núvols foscos d’aspecte tètric que es movien a gran velocitat en direcció sud procedents dels Pirineus; era un símptoma de mal presagi, estava clar que ens visitaria la tramuntana però ningú es podia imaginar el que vindria després, ens enfrontàvem a una enorme onada de fred. 

Va ser tan forta que va matar tots els cereals, i a les oliveres, si bé no les va matar d’arrel, les va deixar molt mal parades ja que, després de tallar les branques mortes pel fred, van necessitar molt temps per a recuperar-se. La bassa nova, que s’utilitzava per a regar alguns horts i per abeurar els animals i que en aquells moments es trobava molt plena ja que havia plogut molt, s’havia convertit en una pista de gel. S’hi podia haver passat amb carro sense que s’enfonsés ja que la capa de gel superava els 30 cm i, perquè les mules poguessin beure, s’hi va haver de fer un forat. Tot i això, cada vegada que hi anàvem a abeurar les mules havíem de dur un garrot per a trencar el gel que contínuament es formava; així que, per a poder beure, calia esperar el torn i quan marxàvem el gel tornava a tancar ràpidament el forat. 

No teníem termòmetre però ben bé poguérem arribar a 20 sota zero. Pot semblar una exageració, a mi també!!, però em baso en això perquè aleshores anava a escola a Guissona. Tenia 14 anys i de fora no hi anava ningú, fins i tot hi havia pocs alumnes de Guissona, la majoria es quedaven a casa degut al mal temps. En total no arribàvem a 10 i a l’hora de l’esbarjo, encara que fes sol, no sortíem de l’aula tret d’alguna ocasió que, amb un company, recordo que fèiem un experiment que consistia en abocar, molt lentament, l’aigua d’un got comprovant com l’aigua es congelava immediatament. No ho podíem fer gaire estona perquè la mà que subjectava el got se’ns gelava; si haguéssim aguantat una mica més, en segons s’hauria format una estalagmita. Això només s’aconsegueix a Sibèria! 

No crec pas que per aquestes terres es torni a repetir un episodi de fred glacial d’aquestes dimensions. Algú potser es preguntarà com podia anar a classe, a 9 km de casa, en bicicleta i amb aquestes condicions. Doncs resulta que era el meu darrer any a l’escola i no volia perdre’m cap classe; així és que sortia a primera hora del matí, dinava a casa de la meva tia, i tornava a la tarda, en sortir de l’escola; no vaig faltar cap dia a classe, i això que la fredorada no va ser cosa de quatre dies, va durar gairebé tot el mes de febrer. 

Al poble, si algú em veia quan marxava, havia de quedar parat veient un farcell de roba damunt d’una bici ja que només se’m veien els ulls; la resta eren passamuntanyes, guants, i una bufanda per sobre que era com una espècie de manta; a sota duia papers de diari per protegir-me la zona del pit. El que se’m feia més pesat era haver de circular per una carretera desèrtica, no s’hi veia ni una ànima, quan, en circumstàncies normals, sempre trobava algú i feia el camí amb companyia, algunes vegades amb molt bona companyia. 

Pot semblar estrany que amb 14 anys fos capaç de fer aquella odissea per molt abrigat que anés. La clau estava en el brandy. L’última cosa que feia al matí, abans de sortir de casa, era prendre’n un xupito, cosa que em donava les calories necessàries per sortir com una moto i evitar l’enrampament dels músculs. A la tarda, abans de sortir de Guissona, repetia el mateix procediment. 

Així és com jo vaig passar aquella onada de fred que va deixar un rastre de tragèdia i desolació per als que havien estat treballant tot un any i ara veien que no rebrien cap recompensa; el camp oferia una imatge de desesperança, havia desaparegut tot el que li donava vida, la verdor dels sembrats s’havia convertit en herba seca i, a aquesta catástrofe, s’hi afegia l’aspecte de les oliveres. Així de dura era la vida al camp en aquells temps.

Ramon Pijuan Tugues