La carretera LV-3133

Diuen que un poble unit és capaç de moure muntanyes… Florejacs no va moure muntanyes, però sí que va construir la seva carretera gràcies a la col·laboració desinteressada de tots els veïns, des de l’adult amb capacitat de treballar fins al més xic que ja podia fer-ho; tothom donant un cop de mà, des de la sortida del sol fins que es ponia, amb l’esperança de convertir el camí en carretera sense posar-hi diners. Així que no quedava altre remei que fer-ho amb la col·laboració de tots.

El camí es va preparar amb màquines per tal de deixar llesta la caixa que s’havia d’omplir amb grava, però com que no es disposava de grava ni hi havia diners per adquirir-la va caldre posar en funcionament la maquinària humana per muntar una gravera en una pedrera d’on es podia extreure la matèria primera necessària.

A partir d’aquí comença el treball en cadena. Primer graó: extreure la pedra usant pics i altres eines adequades a aquesta finalitat. Segon graó: trencar els blocs grans de pedra en trossos més menuts utilitzant malls. Tercer graó: triturar els trossos obtinguts, amb martells petits de mànec llarg, fins a convertir-los en grava que anava a parar a un munt definitiu després d’havet obtingut el vist-i-plau del capatàs.

Un cop aconseguida la desitjada grava, calia dur-la al lloc de destí, feina que es feia amb camions. Ara bé, els camions s’havien de carregar, cap problema! Es crea una cinta transportadora formada per diferents anelles humanes. El primer de la cadena s’encarregava d’agafar els cabassos, que ja estaven plens de grava, donar-los al segon, que els passava al següent… fins arribar a l’últim, que era dalt del camió i s’encarregava de buidar-los. El nombre de persones que formava la cadena depenia de la distància entre el lloc on hi havia els cabassos i el camió; i el ritme de treball el marcava el que estava a l’inici de la cadena, a raó d’un cabàs per segon, aproximadament.

Però tota màquina, si es veu sotmesa a una sobrecàrrega, acaba trencant-se. I això és el que li va succeir a la nostra cinta transportadora ja que va passar del ritme d’un cabàs per segon a quatre i, en un moment donat, una de les persones que formaven la cadena va rebre el cabàs abans d’haver pogut donar l’anterior…i van començar a caure els cabassos a terra, tan ràpid, que per poc no queda enterrat sota la grava… D’on venia l’avaria? Resulta que el primer, i encarregat de marcar el ritme de la feina, es va enfadar per alguna cosa i va reaccionar “a la japonesa” fent anar els cabassos a tota velocitat!! Tot va quedar solucionat substituint el que estava en primer lloc i recuperant “l’avariat” amb una dosi de til•la… Aquest va ser l’únic contratemps, i molt puntual, que es va produir perquè la cordialitat i les bones relacions varen ser la tònica durant tota l’obra, finalitzant amb un cant a la victòria i a la feina ben feta de la qual ens vàrem sentir molt orgullosos.

PD- Voldria completar el relat afegint que els camions carregats de grava havien de creuar de punta a punta una finca nostra, anomenada la planta, que es trobava a l’alçada del cementiri, a l’altra banda de la carretera. Per això calia l’autorització de la meva família, autorització que es va donar amb la condició que en acabar l’obra s’aixequés el camí traçat pel pas dels camions. Es va acordar que un tractor eruga se n’ocuparia. I bona falta que va fer, perquè les feines van durar molts dies, alguns secs i altres amb pluja i tolls, i el tràfec dels camions van deixar la terra dura com el ciment. Tal com s’havia acordat un tractor de tres relles es va encarregar de deixar la terra del camí feta pols.

Ramon Pijuan Tugues