Herbes i plantes remeieres

En aquells temps i en aquelles contrades de la Segarra moltes herbes i plantes del camp podien qualificar-se de remeieres i eren les que curaven els nostres constipats, mals de panxa, mal d’orella, mal de coll, tos… flor de saüc (a Llorenç tenien un saüquer), malva, ruda, malví, donzell, argelaga, camamilla, timó… entre altres. S’arreplegaven quan era el temps i es posaven a assecar esteses en algun lloc ventilat de casa, que solia ser a les golfes. 

A cal metge no s’hi anava, tret d’alguna complicació important, que també n’hi havia. Quan de petits teníem tos de pit ens untaven amb greix de gallina; i pel mal de panxa ens posaven uns pegats de segó bullit amb vinagre, ben calents. Recordo que la padrina, sempre que teníem mal de panxa, ens donava una presa de xocolata que guardava en un petit armari de paret que hi havia a la seva cambra. Suposo que devíem tenir mal de panxa sovint… 

Moltes de les herbes medicinals es deia que s’havien de collir a la rosada del dia de Sant Joan. La nit de Sant Joan s’havia de deixar una palangana plena d’aigua tota la nit a la serena i, abans de sortir el sol, calia rentar-se la cara amb aquella aigua; això feia marxar els grans de la cara i l’acne. Jo ho havia fet. 

També havíem fet una altra cosa, que la meva germana Nati potser recorda. La nit de Sant Joan es posaven tres patates sota el llit: una pelada, una altra sense pelar i una altra mig pelada. L’endemà al matí se n’agafava una sense mirar. Si era la patata pelada, volia dir que el xicot amb qui et casaries seria pobre. Si era la patata sense pelar, volia dir que seria ric, i si era la mig pelada significava que seria ni pobre ni ric. 

Les llunes també tenien el seu significat a la pagesia. Hi havia una dita segons la qual Pagès lluner omple poc el graner. Abans es deia que tot s’havia de plantar amb lluna vella. Això s’havia de tenir en compte per netejar les basses, llaurar… Si es llaurava amb la lluna no adequada hi sortien cucs, o bé, si es plantaven mongetes, sortien cap per avall o tortes… 

Per cap d’Any es feia el calendari de la ceba: l’última nit de l’any s’agafaven 12 clofolles de ceba, que representaven els dotze mesos de l’any, i se’ls posava una mica de sal a cadascuna. L’endemà, abans no sortís el sol, es mirava en quines s’hi havia fet aigua, perquè era senyal que en aquells mesos plouria; i en les clofolles que no s’havia fos la sal volia dir que no plouria. Recordo que, a casa nostra, ho feia el Jaumet o el pare.

Palmira Brescó Castells

Camamilla seca

Timó (o farigola)

Calendari de la ceba