Gent de pas - 1
Masia Vilalta, anys 40 i 50 del segle passat
En aquells època hi havia molta gent que, amb el seu petit ofici, s’havia de buscar la vida rodant pel món, a l’aventura, oferint les seves mercaderies o els seus serveis.
Alguns d’aquests personatges passaven per la nostra masia. Com ara uns marxants que procedien de Manresa i de la part del Vallès occidental que, pobres, arrossegaven uns considerables farcells atapeïts de roba de tota mena de gènere i combinacions de colors: cotó, domàs, franel·la i sobretot un teixit que llavors se’n deia “pisana” característic pel seu voraviu de coloraines. Un d’ells era un home alt com un sant Pau que li dèiem el marxant llarg. Una altra era una dona grossa, jove encara, que es deia Àgueda. Aquesta noia, havent passat per casa nostra, sempre es dirigia cap a Coscó on hi havia un xicot que la rondava. No recordo si després es casà amb ella o no.
Com ara unes dones que passaven oferint una resina de pi, un oli curatiu per a tota mena de ferides i tumors del bestiar i animals en concret. Procedien de la banda de muntanya i les coneixíem com les trementinaires. Passaven sempre en ple hivern i eren moltes les vegades que es quedaven a sopar i dormir a casa: no voldria dir cap disbarat però em sembla que dormien en un racó de la pallera amb els homes.
Com el matalasser que, de tant en tant, venia a refer els matalassos de la casa, i ho feia demostrant una extraordinària habilitat, batent la llana, aflonjant-la a cops de bastó. A mi, de petita, m’agradava molt mirar com ho feien.
Com el cadiraire, un home de Guissona, que rondava tota la comarca refent o fent cadires de boga. Era un tipus petitó i sempre anava cuita-corrents. Quan marxava de casa sempre solia dir: me’n vaig a Cabanabona. És curiós, però aquesta frase em va quedar per sempre més i, encara ara, a vegades la repeteixo per a mi mateixa, segons vingui al cas. La meva actual família me l’ha sentit a dir en diverses ocasions, possiblement sense saber-ne el significat.
Com l’esquilador d’animals, vaja, de les mules en concret. Aquells xolladors (sempre anaven de dos en dos), si no em falla la memòria, eren de les Pallargues. Les úniques eines de treball que duien eren unes tisores i un raspall.
Com el cisteller que, normalment, sempre hi solia tenir força feina a la masia. S’acomodava dins del cobert a fer tota mena d’estris de vímens: cistelles, coves, paneres, cistells… Com un home de Ponts que, alguna vegada, feia la gran caminada per vendre peix de riu amb un carretó. Calculo que seria un peix viu i molt bo, però, Déu-n’hi do, el que havia de suar el bon home per guanyar-se unes pessetes.
Com el Batalla, un home de Pelagalls que recorria els pobles i masies amb un carro de vela comprant conills i bestiar de corral. El coneixíem com el ramassador. Anava acompanyat d’un noiet que menava el carro mentre ell, amb bicicleta, s’avançava a fer la compra perquè quan arribés el carro fos feta i només calgués carregar.
Com el forner de cal Giliet de Florejacs que, un cop a la setmana, passava a repartir el pa amb carro, també. Com que normalment el dia que ens duia el pa a casa encara en quedava de la setmana anterior, doncs no podíem pas encetar aquell que acabava d’arribar tan tou i calentet. En tot cas podíem gaudir, només, de la torna; aquell tros que hi posaven per arrodonir el pes. A vegades, fins i tot, el dia que havia de venir a portar-nos el pa no esmorzàvem tot esperant el bocí de la torna.
Mentre recordo i escric, Déu meu, que lluny em sembla tot. Però la imatge d’aquests personatges i alguns altres que possiblement em deixo, els tinc força presents encara.
Palmira Brescó Castells
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada