Gent de pas - 2
Completant l'article "Gent de pas - 1" escrit per Palmira Brescó
Crec que puc afegir algunes vivències al que la Palmira explica en Gent de pas.
Parlaré, per exemple, de l’esmolet (o esmolador) que no sé si passava per les masies, i que no era com els d’ara, que van en cotxe. Aleshores feien el recorregut amb un estri que tenia dos manillars per empènyer i una roda gran amb una roda més petita en paral·lel; la pedra d’esmolar estava a la part superior i girava a cop de pedal; així s’esmolaven ganivets, estisores i tot el que se’ls posava pel davant.
També podem esmentar el ferrer que venia, un cop a la setmana, des de les Pallargues. Les eines de treball, enclusa, farga, martell etc, les guardava a cal Tallaví i les treia al carrer per a treballar. L’enclusa i la farga les feia servir per esmolar pics i altres eines, i també per a moldejar les ferradures per tal que s’ajustessin al casco de les mules. De vegades les mules patien el mal del formigó, un mal que els afectava les ungles (cascos) i els provocava coixesa si no s’agafava a temps; de la seva cura se’n cuidava el ferrer que netejava la part infectada efectuant un forat més o menys gran segons l’estat de la infecció i que després l’omplia amb cotó mullat en aiguarràs i el tancava amb una placa de ferro que era subjectada per la mateixa ferradura.
També hem de tenir en compte les telecomunicacions d’aquells temps. El carter venia de Guissona amb bicicleta i una gran bossa a l’esquena. Feia el recorregut pel poble però no anava a les masies i deixava les seves cartes a cal Roso. No sé per què, però el meu germà primer i després jo, érem els encarregats de fer-les arribar als seus destinataris tot passejant-nos per aquells camins.
Uns altres visitants eren els esquiladors que tallaven el pèl a les mules i les deixaven fetes unes preciositats. I parlant de mules, vull dedicar un record al Gili. Les mules de la comarca, donada la duresa de la seva feina, tenien un promig de vida d’uns 20 anys, o sigui que als 18 o 19 anys ja eren animals massa vells per a treballar i calia jubilar-los i canviar-los per altres, però on se’n podien trobar? Aquí és on entrava en joc el Gili, un tractant de bèsties que periòdicament visitava el poble portant una important quantitat de bestiar jove de diferents tamanys, ja que qui tenia moltes terres necessitava animals més grossos que també eren més cars. El que resultava més divertit era el moment de l’exposició de les bèsties demostrant com n’eren de dòcils, se’ls podia estirar la cua sense perill de rebre una coça; també se’ls mirava les dents per saber-ne l’edat i se’ls feia una sèrie de proves per demostrar la seva destresa per llaurar o fes altres feines agrícoles. Solia estar-s’hi uns quants dies durant els quals els animals s’estaven al cobert de cal Perdigotet que hi ha a l’entrada del poble, a la dreta, davant de la creueta.
També hi havia els del cine, que passaven pel·lícules a cal Tallaví, tot i que em sembla que només hi vaig anar un cop, i els titellaires, que recordo molt poc, potser perquè no em feien gaire gràcia.
El que sí recordo molt bé és la visita que van fer a casa dos personatges d’aspecte quixotesc. L’un era alt, prim, amb ulleres fosques i cara de pallús; l’altre era baixet, grassonet i molt simpàtic. Recordo que en entrar a casa, el prim amb cara de babau va assenyalar un munt de blat que hi havia i va preguntar: què és això? La meva mare, ingènuament, li va donar tota mena d’explicacions: és blat, es sembra als camps, després es sega i es bat, d’aquests grans se’n fa farina que serveix per fer pa… Jo, com a nen que era, no podia entendre que no conegués el blat. Es tractava d’un parell d’especialistes en el truc de l’estampeta, el tonto i el llest. Total, que van convèncer a la meva mare perquè els comprés un tros de roba, que era el que venien. Un cop van haver marxat, i mirant amb més atenció la peça, la mare es va donar que ens havien enganyat, aquella tela era dolentíssima. Però en aquells temps, tot i que gràcies als productes del camp no es passava gana, algunes famílies no anaven sobrades de diner, com era el nostre cas, així és que va caldre treure profit d’aquell producte i el que va pagar el plats trencats va ser el petit de la casa. A la meva mare no se li va a acudir altra cosa que fer-ne uns pantalons per a mi; la modista quan va veure la roba ja va dir que no en podria fer res de bo, però tot i així en va fer uns pantalons que semblaven de paper i no hi havia manera de planxar-los, no se’ls podia fer la ratlla de cap manera. I jo vaig haver de dur el record d’aquella anècdota durant molt temps!
Ramon Pijuan Tugues
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada