Els predicadors
Era en ple hivern, cap al desembre, quan arribà la notícia al poble de la propera arribada d’un salvador d’ànimes procedent de l’altra banda del mar (missioner a Sud-amèrica) i que ens anava a engaltar un, dos, tres o més sermons. A l’església, a la nit, el fred era intens; l’interior del temple, sense cap focus de calor, era una nevera que contrastava amb l’ardent foc infernal, relatat vehement pel nostre tutor Diví amb tot luxe de detalls: Llucifer, Satanàs, amb les seves banyes, llarga cua a les natges i empunyant un trident per fustigar les ànimes malignes, acompanyat de petits dimoniets que tenien cura de l’ebullició de les calderes, alhora que travessaven les llengües amb punxons (eren rabiosament dolents). Tot aquell que pequés fornicant correria la mateixa sort; vaja, que se’t quedava el cos encongit sense ganes de mirar al sexe oposat. Com sempre, l’esperit del mal era la dona, començant per la primera a oferir-li a Adam la seva poma!
En anar-se’n, els primers dies somiaves en el foc infernal etern, envoltat de calderes bullint, perseguit per éssers horripilants…A poc a poc aquesta sensació s’anava diluint i tot tornava a la normalitat.
Tot i així, ningú ens treia la quarantena quaresmal on el dejuni havia d’anar acompanyat de la total abstinència; es clausurava la sala de ball de Cal Roso dels diumenges, que s’obria al capvespre, i apa!, a passejar carretera amunt, carretera avall…
No sé quin problema hi havia amb el ball quan se seguien les rigoroses conductes de decòrum; si bé el correcte era mà dreta amb esquerra, braç dret del cavaller al voltant de la cintura de la dama i l’esquerra d’aquesta al clatell del galant; això últim no es complia, ja que aquesta es quedava recolzada al pit fent la funció de para-xocs; per molt Tarzan que un fos, la mà no donava el braç a tòrcer; el dimoniet temptador de torn, es desesperaria en veure que no aconseguia el seu propòsit per molt que ho intentés, murmurant a l’oïda; calia fer ús de la força de voluntat inculcada pels detractors del pecat i pensar: a mi no em temptaràs.
Així és com es ballaven els romàntics boleros de Nat King Cole i Antonio Machín. Per exemple: Ansiedad de tenerte en mis brazos musitando palabras de amor… que bonic! o Acércate más, y más, y más, pero mucho más… Aquí ja s’incitava a passar la línia vermella; va ser una pena el no haver gaudit de les cançons considerades les més romàntiques de tots els temps: Cachito, Piel canela, El bodeguero, Adelita, Quizás, quizás, quizás, Noche de ronda, Yo vendo unos ojos negros, Solamente una vez, Aquellos ojos verdes, Las mañanitas, Madrecita del alma querida, Adiós mariquita linda, Perfidia, Angelitos negros, etc.
Ramon Pijuan Tugues
1.- Pepita de cal Manuel
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada