Els jocs i joguines de la meva infantesa
Per als meus nets i netes
Els jocs i joguines de la nostra infantesa eren, de bon tros, molt diferents dels que teniu vosaltres avui dia. Per aconseguir joguines ens les havíem d’enginyar com podíem perquè a casa no ens en compraven a penes cap.
Recordo que agafàvem pedres que tinguessin una certa forma allargada i, amb un bocí de roba i afegint-hi idees de la nostra collita i també una mica d’imaginació, les convertíem en nines. No rigueu, no, us asseguro que feien el seu goig.
D’estris per jugar a “cuinetes” podíem disposar, només, de padellassos que no servien per a res, d’algun objecte de terrissa o de vidre trencat que trobàvem per fora llençat. Fèiem, més ben dit, jugàvem a fer “menjars” amb les herbes aromàtiques que ens envoltaven i amb fruits i llavors de les diverses plantes que teníem a l’abast.
A l’hivern jugàvem dins de casa i fèiem servir rodets de fil, botons o qualsevol dels mals endreços que trobàvem en algun calaix de la calaixera o amb les andròmines de les golfes.
La sana i alegra tradició del cagatió també era present cada any a la nostra llar. Des d’uns quants dies abans ja teníem clavat l’ull, d’entre la llenya del llenyer, al tió que atansaríem al foc tan bon punt arribés Nadal. Havia de ser un buscall força gran, ple de forats i ben sec per poder-hi calar foc per un extrem a fi que cagués bons grapats de caramels i figues seques. El pare s’asseia al costat del foc i ens feia cantar el parenostre del tió perquè tot seguit, els més menuts de la casa, comencéssim a donar cops de bastó. I ho fèiem amb tan d’entusiasme que moltes vegades de poc li fèiem volar la gorra del cap, al pobre home.
Els Reis d’Orient també passaven per aquelles perdudes masies. Malgrat el mal camí de pedres i fang cada any, en arribar la nit de Reis, ens deixaven alguns regals, poca cosa, la veritat. El més freqüent solien ser útils d’escola com ara la cartera, estoig de llapis de colors, llibretes, gomes d’esborrar… També mocadors de butxaca, algunes llaminadures… i para de comptar. No obstant conservo encara el record d’una nina que em dugueren una vegada. Era una nina de cartró amb un vestidet clavat amb agulles de cap. Et puc assegurar que m’omplí d’una alegria molt gran. Recordo com vaig anar a ensenyar-la corrents al meu pare que feia llit degut a un fort refredat. Hi ha coses a la infantesa que et queden inesborrables i, per a mi, aquesta és una d’elles.
Moltes vegades, l’endemà, intentàvem cercar algunes petjades dels camells pels volts de la casa, però, pobres de nosaltres, mai no hi havia manera de veure cap rastre. Potser s’havien esborrat? Potser anaven camps a través sense seguir camí? Fos com fos, el cas és que també passaven els Reis Mags per la masia Vilalta.
Palmira Brescó Castells
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada