Els captaires
Durant les primeres dècades de la meva vida, i en el medi rural en què vivíem, abundaven els captaires, “pobres” que en deia la gent, que passaven de porta a porta demanant almoina. Solien saludar amb un “Ave Maria Puríssima”, demanaven una caritat per ”l’amor de Déu” i donaven les gràcies amb un “Déu us ho pagui”. Es trepitjaven tots els camins, corriols i dreceres que enllaçaven pobles, llogarrets i masies.
Menjaven, calçaven i vestien del que la gent els donava. Malgrat que a cada poble hi solia haver un local conegut com a “casa dels pobres” on podien refugiar-se per passar les nits, preferien dormir per les cabanes, les pallisses de les eres o simplement al peu d’un paller. Gairebé sempre anaven sols, eren pocs els que anaven acompanyats d’un gos perquè això els suposava haver d’alimentar una boca més. Cadascú solia fer una ruta determinada i això feia que fossin força coneguts de la gent; hi havia qui es valia d’aquests captaires per trametre notícies a familiars o amics que vivien en paratges allunyats.
N’hi havia que tenien unes peculiaritats que els feien singulars. Un tipus d’aquests era un tal Basilio. Era puntual i metòdic amb els trajectes que feia i invariable amb les cabanes on passava la nit. Quan feia el recorregut de Coscó a Florejacs sempre feia parada a l’era de Gavarra. Solia arribar-hi a mitja tarda, s’instal·lava a la cabana que hi havia i hi passava la nit. Pescava granotes a la bassa d’abeurar els animals amb una mena d’ham que s’enginyava i se les cruspia escalivades a la brasa. Tenia la dèria de posar-se en camí quan tot just clarejava el dia i un cop que li vaig dir que matinejava massa perquè a les dones de les cases encara les trobaria al llit , em va contestar: Carall, que s’aixequin!
Un altre que també tenia unes característiques especials era el qui anomenàvem “pobre mut”. Aparentava una mitjana edat, duia cabellera i barba negres i espesses i tenia uns ulls de mirada penetrant. Mai poguérem saber si era completament sord o si notava alguna mena de so. Quan passava per la nostra masia mai trucava: restava palplantat davant de la porta sense fer cap cas dels gossos que bordaven amb fúria gairebé a tocar de les seves cames. En sortir algú de casa, l’única cosa que feia era mirar-se’l fixament i, si se li deia alguna cosa, no feia el més mínim gest que donés senyal que entenia alguna cosa. La seva procedència ens era desconeguda, perquè no hi havia manera d’obtenir cap informació d’ell.
Un altre encara, el Julian pellaire. Vivia sol a ca la Llúcia de Palou i es dedicava a recórrer totes aquelles contrades comprant pell de conill. No es pot dir que fos ben bé un captaire però poc n’hi faltava. De jove havia tocat moltes tecles, però com que sempre havia estat més cigala que formiga, tot el que arreplegava amb una mà ho escampava amb l’altra; i quan els anys ja el començaren a rendir es refugià en una casa deshabitada de Palou. Solia contar moltes anècdotes de la seva vida, algunes verídiques, altres probablement imaginades. En les temporades que a pagès abundava més la feina es guanyava alguns jornals, que mai no eren massa perquè quan havia treballat quatre o cinc dies seguits havia d’agafar-se un descans que durava tot el que el guany que havia fet li permetia. Era d’aquesta manera que anava fent la viu-viu fins que els anys li van anar minvant les forces i ja no es podia guanyar cap jornal en les feines de pagès, i també havia deixat de comprar pells de conill.
Jaume Brescó Castells
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada