El pèndol

De jove vaig descobrir que tenia una mena de facilitat per poder descobrir algunes coses per mitjà de la gravetat d’un pèndol. 

Tot va començar un dia que va caure a les meves mans una revista o diari on hi havia la foto d’un pèndol, que es podia demanar i te l’enviaven a casa. A mi em va cridar l’atenció, potser perquè era una coseta molt bonica, en forma de llàgrima, que penjava d’una cadena. El vaig demanar i al cap de pocs dies ja el tenia a les mans, juntament amb una explicació sobre la manera de comprovar el domini positiu per a poder-ne fer ús. Si el pèndol donava voltes en el sentit de les agulles del rellotge, sobre una persona o animal, significava mascle i, si feia un moviment de vaivé, significava femella. Aquell aparell em feia gràcia i vaig començar a practicar seguint les indicacions. Per a encertar el sexe de les aus havia de passar el pèndol sobre una ploma de l’animal. Em sorprenien les coses que aconseguia fer, però no m’agradava dir-ho a ningú i, de moment, ho sabia poca gent, però de mica en mica es va anar escampant i jo em sentia com una estranya fent coses rares. 

Fins i tot vaig aconseguir encertar què en sortiria dels ous, un cop covats, si galls o gallines. Un dia es va presentar a casa la Maria de cal Tiquet amb una cistella plena d’ous. Volia encovar una llocada i que sortissin tots iguals, que ara no recordo si volia galls o gallines. Era un diumenge a la tarda i jo em vaig tancar sola en una habitació i, ben concentrada, vaig anar triant els ous, un per un, segons m’indicava el pèndol. Aquell fet em va impactar perquè, al cap del temps suficient, un dia, en sortir de missa, aquella dona de cal Tiquet em va dir que “d’allò” havia encertat el cent per cent. 

Un altre fet força curiós em va passar amb un colom. En aquells temps a moltes cases de pagès es criaven coloms de corral per al consum familiar. A la masia Vilalta en teníem i covaven en uns cistells de vímets o canyes que penjaven del corral sota teulada. Una vegada la mare va anar a Llorenç a demanar un mascle novell que li feia falta per aparellar la femella que tenia. Quan el vàrem tenir a casa jo vaig voler comprovar si efectivament aquella bestiola era mascle. Des del primer moment –ho vaig haver de comprovar moltes vegades perquè la mare no s’ho creia- em va sortir negatiu. Al final tampoc el pèndol em va fallar; la mare estava equivocada. 

A les meves germanes, tot i intentar-ho, el pèndol no els va fer mai cap moviment. 

Un dia es va presentar a casa nostra el Joan de mas Llorenç amb la moto. Em venia a buscar perquè en aquell moment tenien a casa seva un home d’aquells que buscaven aigua, un saurí. A Llorenç volien mirar de fer un pou, a baix al clot, i aquell home -em sembla que era d’Agramunt- sabia trobar les venes d’aigua que passaven sota terra, molt endins. Es veu que el Joan li va parlar de mi i l’home em volia veure. 

Recordo que em va posar a les mans una mena de bastó forcat i que només vaig sentir una mica de tibantor cap a un costat, poca cosa més. Després vàrem entrar a la masia de Llorenç i ens vàrem asseure a la llarga taula del menjador on l’home va estendre un gran mapa. Entre altres coses va dir que també es podien localitzar coses i persones perdudes passant el pèndol sobre el mapa. Jo, això, després ho practicava a casa. La meva germana Nati s’amagava en una habitació i jo, des de la cuina i sobre un plànol de les estances de casa, endevinava on era. 

Si bé tot allò sorprenia a tothom, i a mi mateixa, llavors era molt jove i estava per altres coses i, a poc a poc, em va deixar d’interessar i del pèndol no sé què se’n va fer.

Palmira Brescó Castells

Pèndol

Pou, mas Llorenç