El futbol

En el decurs de la meva infantesa i adolescència els esports més coneguts eren el futbol, el ciclisme i la boxa. I els meus primers ídols de l’esport foren Ricardo Zamora, llegendari porter de futbol, Mariano Cañardo, número u de ciclisme durant molts anys, i Paulino Uzcudun, mític boxador basc que arribà a aspirant per al campionat del món de pesos pesants. 

Pel que fa a les possibilitats que jo vaig tenir de fer esport només diré que a l’escola de Florejacs ni tan sols hi havia pati on poder jugar a les hores de lleure. Algunes vegades els nens anàvem a les eres de poble i en alguna que no estigués massa empallotada jugàvem a futbol. Només marcàvem la porteria amb dues pedres i jugàvem al que nosaltres en dèiem “atac i gol”. Els més petits ens havíem de resignar a jugar amb una pilota de drap, que alguna mare ens cosia, perquè amb la bona, que era de goma, els més grans no ens hi deixaven jugar. 

A l’escola de Palou sí que hi havia pati i algun cop hi jugàvem a pilota, però com que no era molt gran, el que més hi fèiem era jugar al “rotllo” amb les baldufes i a flèndit amb palets i “patacons”. Els palets eren unes pedres primes i llises que s’havien de tirar amb enginy, des d’una certa distància, per tal de fer sortir els “patacons” d’una rodona marcada al terra, i els “patacons” ens els fèiem amb cartes de baralla molt usades o amb capses de llumins buides. 

Quan, als catorze anys, vaig anar a l’escola de Guissona ja vaig poder passar-m’ho bé jugant a futbol amb una pilota com cal: de reglament. En aquest col.legi hi havia un pati molt espaiós on podíem jugar formant dos equips. 

Per la primavera del 35, ja tenia quinze anys, vaig anar a Barcelona per primera vegada en companyia del meu pare. El motiu era assistir a una assemblea de pagesos cultivadors de cereals per protestar pels baixos preus del blat en el mercat de cereals. Un cop acabada l’assemblea no tornàrem a casa i ens vam quedar dos dies més a casa d’uns oncles. Un d’aquests dies, que s’esqueia en diumenge, acompanyats per l’oncle Cisco vam anar a veure un partit de futbol en el camp de les Corts entre l’Espanyol i el Barcelona. Poder veure un partit com aquell, de debó, i contemplar el camp de les Corts ple de gom a gom per a mi fou una cosa al·lucinant. Cal tenir present que en aquella època no hi havia televisió i el poc futbol que havia vist era el dels equips de la comarca que, més que jugar a futbol, el que feien era córrer darrera la pilota. Després, durant el llarguíssim servei militar vaig tenir ocasió de tornar a veure nombrosos partits de futbol tant al camp de les Corts com al de Sarrià, però l’encís i l’emoció que vaig sentir aquella primera vegada al camp de les Corts no es varen repetir mai més. 

Pel que fa a les possibilitats que vaig tenir durant la meva joventut de poder practicar esport haig de dir que van ser mínimes. M’hauria agradat poder jugar a futbol. Però tot just un any després de deixar l’escola esclatà la guerra civil i s’acabà el futbol en tots els pobles i viles del país. I tan sols feia un mes que havia complert els divuit que la meva lleva fou mobilitzada i fins els vint-i-tres anys vaig haver d’anar per aquests móns de déu fent el servei militar. 

A primers d’octubre de 1943, l’any que em van llicenciar, per la festa del Roser de Palou vaig tenir l’ocasió de jugar un partit d’aquells que semblaven de debò. Anava inclòs en l’equip de Florejacs i havíem de jugar contra el de Selvanera. Ja ens havíem equipat i érem a l’improvisat camp de joc, un tros de conreu qualsevol que s’havia aplanat i corronat perquè no hi quedessin terrossos, quan ens avisaren que no es podria jugar el partit perquè a Selvanera no havien pogut reunir els onze jugadors per formar l’equip. Així va ser com es va frustrar l’ocasió que vaig tenir de jugar un partit reglamentari. Mai més em vaig proposar de tornar-hi a jugar, en part perquè em sentia poc preparat per fer un joc acceptable perquè durant la bona edat per aprendre’n no l’havia pogut practicar, i en part perquè al pare no li agradava gens que hi jugués perquè considerava que era un joc perillós i em podia lesionar.

Jaume Brescó Castells

Equip de futbol de Florejacs preparat per a un partit, segurament, de Festa Major. El camp de joc era una parada de cal Tallaví, al clot de cal Caterí. Al fons es veu el turó del cementiri (Any 1944 o 1945)

Equip de futbol de Palou, amb alguns jugadors de Florejacs (finals dels anys 50 o principis dels 60)