De campanes...

Un recordatori trobat al fons del calaix ha despertat la meva curiositat. És el recordatori del bateig d’una campana l’any 1964. Jo recordo vagament el fet (vàrem marxar de la masia Vilalta a finals d’agost d’aquell mateix any) però no en sabia res més. La Victòria Escudé Baró, de cal Llúcio, m’ha ajudat a buscar més d’informació.

La campana es va fer aprofitant restes de diversos materials arraconats, segons recorda la Roser Huguet de ca l’Ignasi. El Mossèn era en Joan Escales Barbal. I els padrins, tal com diu el recordatori, foren el Joan de cal Roso i la Teresa de cal Blanca. A cal Blanca conserven una foto del moment de la benedicció.

La campana (més petita que l’altra que ja hi havia al campanar) només es feia servir per a les grans solemnitats, per acompanyar a la principal a l´hora de brençar; de fet es veu que, fins fa poc, no tenia corda.

La paraula brençar, o brensar, no apareix en els diccionaris, segurament és un forma local. Després de molt buscar el Salvador Escudé Baró n’ha trobat l’origen: sembla que és una derivació de “vençar”. En el diccionari Alcover/Moll apareix el mot “vençar” definit com a “Ventar les campanes (Ivars d’Urgell)”. Tant vençar com ventar signifiquen “tocar la campana no movent solament el batall, sinó alçant la campana fins a posar-la amb la boca per amunt, i després deixar-la anar a la seva posició normal, repetidament.” La paraula apareix també en un llibre de tocs de campanes de Bellpuig.

A Florejacs, i pel que recorda la Victòria, es brençava per les festes més solemnes: Pasqua, Festa Major i, potser, Nadal… Ho feien els joves més grans del poble que pujaven al campanar amb una soga que cargolaven a l’eix de la campana; després començaven a moure la campana empenyent cap a fora i endins (com si gronxessin un bressol) fins que arribava a una embranzida suficient. Aleshores estiraven la corda tant com podien i aconseguien que donés voltes completes sense parar. No té massa clar com ho feien per parar-la…

I, posats a parlar de campanes, copio algunes curiositats sobre els tocs de campana que m’ha fet arribar la Victòria:

TOC PER ANUNCIAR MISSA: Mitja hora abans primer toc: vint o vint-i- cinc tocs, un espai i un toc; un quart abans, uns vint o quinze tocs, un espai i dos tocs; cinc minuts abans de la missa, es fan només els tres tocs.

En una llibreta què vaig trobar fent neteja, hi posa el següent:

TOC DE DIFUNTS: Si el difunt mor per la tarda es toca pel matí; si mort pel matí es toca per la tarda i a les nou del matí del dia següent.

TOC DE DIFUNTS PER DONES 1) nang_____nang nang_____nang_____nang namg_____ (enllaçat) (repetir-ho cinc vegades més) 2) repic de 5 nangs seguits. Repetir el mateix una vegada.

TOC DIFUNS PER HOMES Els mateixos tocs i repic. Repetir el mateix dues vegades.

Acabada la cerimònia d'enterrament, mentre surt el difunt de l’església, es torna a tocar fins que tothom és fora.

NOTA: Ramon Pijuan, de cal Tiquet, afegeix més informació sobre el brençar de les campanes. Ell ho havia fet amb la campana grossa (va marxar del poble el 1961) i el que explica aclareix algun dubte i complementa molt bé la informació d'aquest article:

“Referent al volteig de la campana gran, l’única que llavors hi havia, no recordo haver utilitzat cap corda; empenyíem tots a una la campana per la part de baix, amb força, fins que aconseguíem arribar al jou, a partir d’aquest moment l’impuls només se li donava en aquest punt, empenyent pels laterals i, els més baixos, podíem fer-ho pel centre, tenint cura després d’empènyer d’ajupir-nos ràpidament perquè la campana, en la seva baixada, no ens donés al cap. No és que hi hagués un perill real, perquè havíem comprovat que, tot i estant drets, la campana no ens arribava a tocar; però quan la veies baixar amb aquella embranzida, semblava que t’havia de caure a sobre i, en un acte reflex, ens ajupíem. De vegades es donava el cas que, sota l’efecte de l’emoció, li donàvem impuls amb tanta força, que la tornada era tan ràpida que produïa una inèrcia al batall, impedint que colpegés les parets de la campana, que es quedava muda, així que calia baixar la intensitat del moviment.

El fet de parar-la no suposava cap misteri, simplement es deixava d’empènyer i es parava sola. L’únic que, quan girava amb poca força, la subjectàvem perquè no s’escoltessin els últims febles sons.

Doncs sí, aquest esdeveniment es duia a terme els dies més assenyalats, com el Roser, que se celebrava al maig i durava un dia, la Festa Major, que és a l’agost i durava dos dies, potser el Diumenge de Resurrecció i per Nadal no ho recordo.

Ramon Pijuan”