Corrent camps a través

La FAL (Federación de Atletismo de Lérida) no disposava d’una pedrera d’atletes per organitzar equips i poder participar com a província en els campionats que se celebraven en l’àmbit nacional; per tal d’aconseguir nous corredors van començar a organitzar carreres a la comarca de Guissona. En Daniel, que vivia a Guissona, se n’encarregava i, els diumenges, anava seleccionant pobles diferents per celebrar les carreres; al principi jo no m’hi vaig interessar pensant que allò no anava amb mi; però un dia vaig anar al camp amb el meu pare i, en arribar a la finca, ens vam adonar que ens faltava una eina. Vaig tornar al poble a buscar-la i ho vaig fer corrent, tant a l’anada com a la tornada; va ser quan vaig descobrir que no m’havia cansat massa, així que em vaig animar i vaig parlar amb el Miquel de cal Manel, que sí que hi participava i entrenava sol; li va encantar que l’acompanyés en els entrenaments.

En la propera cursa no hi vaig poder participar, el cruiximent m’ho va impedir, però sí que vaig poder fer-ho en la posterior, a Selvanera. Va ser una cursa molt emblemàtica per a mi, la recordo com el meu debut i per una anècdota digna de ressenyar. En una de les estones d’oci al poble, comentant les vivències d’aquests esdeveniments, el mosset de cal Perdigotet, traient importància als durs entrenaments que feia el Miquel de cal Manel, el va reptar a guanyar-lo en la pròxima carrera. Paraules textuals: el que fa un home ho pot fer un altre. Així que es va embarcar en aquesta carrera sense cap tipus de preparació ni entrenament. No el va guanyar, però va arribar a la meta sense tenir la sensatesa de retirar-se a temps. L’endemà al matí es va quedar enganxat al catre com una sardina a la planxa, el cruiximent l’havia immobilitzat quedant més rígid que una mòmia.

Participar en aquestes carreres era molt dur si és que volies aconseguir alguna cosa, particularment a l’hora dels entrenaments. Si anava acompanyat del Miquel, podia passar, però sol, que era la major part de les vegades, havia de tenir molta força de voluntat. Arribar de la feina a la nit, posar-te lleuger de roba i emprendre la marxa per la carretera, en nits d’hivern tancades, molt fredes, amb boira, sota zero, en soledat, silenci sepulcral, només trencat per un so tènue que et trepitjava els talons i que et feia mirar cap enrere de tant en tant per si et seguia algú, tot i saber que era la grava que es pegava a les soles de les sabatilles i sortia disparada. No era poruc, però el que mai vaig superar foren els calfreds en passar prop del cementiri a aquelles hores de la nit. A això cal afegir-hi l’udol de les guineus, que en algunes ocasions, com que són animals molt curiosos, em feien un seguiment des dels turonets del costat de la carretera.

En les nits de boira tancada, humida i sota zero, era fàcil que es formés gel a l’herba de la cuneta, brillant com el diamant, i de vegades la meva sufocació era tan forta que desitjava rebolcar-me en aquell gel. Quan arribava a aquest punt tenia ganes de llençar la tovallola, però aleshores em recordava dels meus dos grans ídols: Emil Zátopek i Abebe Bikila.

El primer era 10 anys més gran que el segon, així que mentre Zátopek es trobava al cim per començar a baixar, Abebe començava a pujar; Bikila era més dur que les pedres, va guanyar la marató a les olimpíades celebrades a Roma, el 1960, corrent descalç per carrers asfaltats i empedrats, amb això ja està tot dit.

Però per què eren els meus ídols? Per ells vaig aprendre a serrar les dents; com Abebe, que estava ja fins al monyo de no poder guanyar mai a Zátopek, i va arribar un dia que no va aguantar més i, en arribar a la meta, se li va acostar una mica irat i amb ràbia, dient-li: és que tu no et canses? i Zátopek, mirant-lo als ulls, amb aspecte cordial, li va respondre: Sí que em canso! però quan em cremen els pulmons, serro les dents i si em cremen més, les serro més! Abebe Bikila es va adonar que, igual que ell, Emil també era humà.

Així que vaig aprendre a serrar les dents i portar-ho a la pràctica en moltes ocasions per poder seguir. Aquest sacrifici em va dur a poder realitzar alguns viatges que mai hauria pogut imaginar en aquells temps: Lleida, en diverses ocasions -algunes vegades ens hi duia el Celestino de ca l’Escudé amb el seu cotxe, lamentablement ja fa temps que no està amb nosaltres- ; la Jean Bouin de Barcelona, que llavors tenia data fixa, el 8 de desembre, festa de la Puríssima Concepció i Dia de la Mare, i només hi participaven atletes professionals; Santander, el campionat d’Espanya, que es va celebrar pels voltants del Palau de la Magdalena; el Campionat de Catalunya, celebrat a Reus; deu dies a Madrid, amb competicions celebrades a la Puerta de Hierro; Cros de Lasarte, a San Sebastián…

Aquesta etapa esportiva de la meva vida va arribar al punt més alt quan el Barcelona em va fer unes proves per fitxar-me. D’això se’n va encarregar l’atleta núm. 1 de l’equip que, per al Barcelona, era Garcia mentre que per a l’Espanyol ho era Amorós; la prova va consistir en un recorregut de 5 Km en pista, en les instal•lacions esportives de Lleida. Garcia va fer de llebre, però no vaig donar la talla.

Per l’edat, podria haver format part de l’equip dels juniors, però com que Lleida no podia completar l’equip dels sèniors, comptaven amb mi; això m’entusiasmava, preferia ser cua de lleó a cap de ratolí, ja que els júniors no solien sortir a competir fora de la regió.

La cursa pel Campionat d’Espanya, Santander 19 de març de 1958, la recordo com una de les carreres on millor m’ho vaig passar. Vàrem prendre la sortida 391 participants i, esperant el tret de sortida, allò es va convertir en un caos. Hi ha uns pollets d’ocells que, en sortir de l’ou, el més fort fa fora del niu al més feble; allò era semblant, tothom lluitava per col·locar-se davant: cops de colze, empentes, tot tipus d’estratagemes… Total, que en sentir la detonació de sortida, estava en últim lloc. Però aquell dia estava en plena forma, vaig sortir sabent que no m’anava a avançar ningú i tenia per davant a molts per poder superar i, cabrejat per les empentes de la meta, vaig començar a córrer amb tota la ràbia del món, així que els avançaments es van anar succeint un darrere l’altre. Em donava la sensació que estava de caça, capturant als que m’havien emprenyat. En arribar a la meta, se m’havien escapat 49. Arribar el 50è, d’entre 391, va ser per a mi un gran triomf tenint en compte que tenia 16 anys i vaig sortir dels últims. Per equips vam quedar en 5è lloc.

Ramon Pijuan Tugues