Bicicletes i modistes

Records de l'aprenetage de costura de les cinc germanes de la masia Vilata

La primera bicicleta que hi va haver a casa la vam comprar per al Jaumet. Va costar 250 pessetes, és a dir 4,16 €. La següent bicicleta va ser per a la Ramona com a paga de collir les olives d’aquella anyada. De mica en mica gairebé en vam arribar a tenir una per a cadascú.

L’era, neta de palla, era el millor lloc pel domini de la bicicleta a cops de fer voltes i més voltes. El pare, tot i que ho va intentar amb esforç, no va poder aconseguir d’anar-hi mai.

La bicicleta seria el vehicle que ens acompanyaria en els nostres curts, o no tan curts, desplaçaments al llarg de la nostra joventut. Des de ben jovenetes totes les germanes vam anar a aprendre de cosir usant la bicicleta per a desplaçar-nos: a Guissona, a Agramunt i a Palou.

Jo vaig anar a Guissona. Primer amb unes modistes, que eren germanes, i es deien Dolors i Ramoneta. Allà recordo que cobrava 5 pessetes l’hora. Després vaig anar amb una altra modista que es deia Neus Marsol. Cada dia feia els 9 km d’anada i 9 de tornada.

Més tard vaig anar a aprendre a brodar a màquina a Cabanabona. Hi anava juntament amb la Càndida de Llorenç, que érem de la mateixa edat. Ens endúiem el dinar i dinàvem a la mateixa casa de la brodadora: cal Quimo. La noia que ens ensenyava a brodar es deia Cecília i tenia, més o menys, la nostra edat. Resulta que el seu pare venia màquines de cosir i, com que a casa nostra n’anaven comprant una per a cada filla, a canvi la seva filla ens ensenyava a brodar.

La meva germana Ramona havia anat a aprendre de cosir a Palou, amb una modista molt bona professional. De totes, sempre dic que ha estat la millor preparada i molt polida, en sap molt. Ens feia els vestits a totes però era ella qui més n’estrenava. Més tard faria la roba a molta gent de Florejacs.

La Remei i la Maria van anar a aprendre’n a Agramunt i la Nati, a Guissona, igual que jo. A mi, el fet d’anar a Guissona diàriament em va permetre eixamplar el reduït terreny que m’havia voltat fins llavors i relacionar-me amb gent nova: companyes de costura, gent que venia a emprovar-se, botiguers de la vila on anàvem a comprar botons, fils… Cap al tard, quan tots els de fora vila marxàvem cap a casa, sigui després del treball o del col·legi, es formava una ramada de bicicletes que donava bo de veure. Alguns cops, un bocí de camí, també s’hi afegien alguns xicots de Guissona; ja fos per a rondar alguna noia, o simplement per a empipar-nos posant-se davant de les nostres bicicletes per a barrar-nos el pas. Però ens ho passàvem molt bé; que maca va ser aquella època!

Palmira Brescó Castells